Erich Stroheim va néixer el 1885 a Viena. Era fill d’un fabricant de capells de palla jueu, però enlloc de continuar el negoci familiar emigrà a Estats Units als primers anys del segle XX. Va tenir feines diverses fins que el 1914 viatjà a Hollywood. A la indústria cinematogràfica treballà com a extra i arribà a formar part de la companyia de David Wark Griffith, on arribà a esser ajudant de direcció i conseller militar degut a la seva estada a l’exèrcit imperial austro-hongarès, encara que la seva experiència allà fos negativa.
El 1917 Estats Units entrà a la I Guerra Mundial i Stroheim començà a interpretar el paper d’oficial prussià malvat a nombrosos films muts (Hearts of the World, 1918, de Griffith). La seva fesomia pètria, el crani rapat a l’estil militar, l’absència de somriure a l’expressió esquerpa feren que a la publicitat dels films se li digués “l’home a qui vostè li agrada odiar”.
Però les ambicions de Stroheim anàven més enllà que fer de dolent a les pel·lícules. Aleshores ja havia col·locat el « von » aristocràtic davant el seu llinatge i el fill del fabricant de capells esdevingué el descendent d’una família de la noblesa prussiana. La resta de la seva vida llur capteniment i imatge personal s’adaptarien a aquesta figura imaginària que ja no abandonaria mai pus.
Quan la Universal li donà l’oportunitat de dirigir un film, es mostrà com a un autor total escrivint el guió, dissenyant els decorats i actuant ell mateix com a protagonista. El resultat fou Blind Husbands (1919) on una esposa americana és seduida per un tinent austriac dissolut als Alps. Notes característiques del films i de la restant filmografia de Stroheim com a director seran el triangle amorós, el climax de la lluita entre dos antagonistes masculins i sobretot l’obssessió per la decadència i l’acurat esment al detall. El tema sexual a més apareixia de manera enginyosa i sumptuosa a la vegada.
El seu següent film The Devil’s Passkey (1920) venia a esser una repetició del seu primer èxit, amb el rerefons del món del teatre. El 1922 dirigeix Foolish Wives, on la Universal li havia donat carta blanca per fer el que volgués. Va esser el primer film que costà un milió de dòlars i la seva filmació durà un any. Stroheim recreà l’ambient de Montecarlo fins al darrer detall per contar una història on s’enfronten la hipocresia americana i la decadència europea dins una trama de seducció, triangle amorós i perversió sexual. La duració del film era de 30 rodets, però el supervisor de l’estudi Irving Thalberg el reduí fins a deu només. Després la censura americana i europea encara van mutilar més la pel·lícula. Així i tot el film tingué èxit. El 1971 l’historiador del cinema Arthur Lenning intentà una reconstrucció del film utilitzant diverses còpies existents.
Stroheim deixà la Universal després que l’acomiadassin del rodatge de Merry-Go-Round i passà a la Goldwyn Films per rodar Greed (1924), una de les obres cabdals del cinema mut, basada en una novel·la de Frank Norris, un deixeble americà de Zola. El film és l’obra mestra del director que conta una vegada més un triangle amorós, però aquest cop els seus personatges són de classe baixa i es mouen pels motius més primaris com puguin esser la cobejança de diners que és més poderosa que qualsevol sentiment i porta a la follia i al crim, la recerca del benestar personal, la passió sexual i la venjança. El resultat final durava fins a 10 hores però l’estudi, que, durant el rodatge, havia esdevingut la Metro Goldwyn Mayer amb Irving Thalberg com a cap de producció, el reduí a 140 minuts. El metratge rebutjat es destruí. La pel·lícula fou condemnada pels crítics i ignorada pel públic de l’època. La restauració del film s’ha pogut fer posteriorment utilitzant fotos fixes.
El 1925 la Metro encara donà a Stroheim l’oportunitat de rodar una adaptació de l’opereta de Franz Lehar The Merry Widow. Aquesta vegada el film fou un èxit de crítica i públic, encara que s’hagué de canviar el final previst. El director deixà molts pocs elements de l’obra original a la seva versió i convertí el que era una opereta vienesa sentimental lleugerament cínica en un nou estudi de la decadència de la noblesa europea. L’arribisme social, la sordidesa dels sentiments, el fetitxisme i la decadència física són alguns del elements que utilitza Stroheim per subvertir la mel i sucre de l’obra original.
Després de l’èxit del film la Metro acomiadà Stroheim, encara que els modals autocràtics del director tampoc contribuien a la pau amb els productors. Per a la Paramount dirigí el 1928 The Wedding March, on per una vegada el director conta una història d’amor sincer entre un príncep i una noia del poble, feta malbé per l’obligació del protagonista de casar-se amb la filla d’un milionari per salvar la seva família. El film, que tenia dues parts, fou un fracàs econòmic. La segona part s’ha perdut.
El 1929 l’actriu Gloria Swanson i la seva parella d’aleshores Joseph Kennedy, el pare de JFK, li oferiren la direcció d’un film independent: Queen Kelly, el darrer film mut de Stroheim. En principi, el film era un melodrama sobre una noia sortida d’un convent seduida per un aristòcrata alemany que es casa amb la reina boja d’un petit regne europeu. La noia, per la seva banda, hereta una fortuna basada en una xarxa de bordells. Swanson, temerosa per la censura i per la seva imatge, suspengué el rodatge i acomiadà Stroheim. La pel·lícula s’estrenà anys després en un muntatge fet per l’actriu i productora que no tenia res a veure amb la idea original.
La Fox encara donà una darrera oportunitat a Stroheim per rodar un film sonor: Walking Down Broadway (1933). Era una nova història de triangle amorós contemporani on sorgien subterraniàment diversos temes sexuals que els directius de la Fox trobaren massa forts per al seu moment. El film fou remuntat i se li afegiren escenes rodades per un altre director. S’estrenà com Hello, Sister i no portava el nom de qui l’havia dirigit.
Stroheim abandonà per sempre la direcció de pel·lícules i es dedicà només a fer d’actor a diverses pel·lícules americanes i europees. En destacarem només tres per diversos motius: La grand illusion (1937) de Jean Renoir, un film pacifista i humanista on Stroheim tornar a interpretar a un oficial prussià; Five Graves to Cairo (1943) de Billy Wilder, un film de guerra on comparteix repartiment amb un mallorquí de la Bonanova que nomia Fortunio; finalment Sunset Boulevard (1950) també de Billy Wilder, on Stroheim és el majordom i antic director d’una actriu decadent del cinema mut interpretada per Gloria Swanson. La pel·lícula que ambdós li projecten a William Holden en un moment del film és Queen Kelly...
Erich von Stroheim morí el 1957 a Maurepas, França.
Finalment citarem al mateix Stroheim:”Si vius a França i has escrit un bon llibre, o pintat un bon quadre o dirigit una pel·lícula destacada cinquanta anys abans i després no has fet res més, encara et reconeixen com a un artista i se t’honora com a tal. A Hollywood..., a Hollywood ets tan bo com la teva darrera pel·lícula”.
Francesc Barceló Pastor
(Publicat a la revista Blanc i negre, nº 14, febrer de 2004)
No hay comentarios:
Publicar un comentario