La noia "It": Clara Bow (1905-1965)

Esser un símbol sexual és una càrrega pesada, especialment quan una està cansada, ferida i desconcertada. Clara Bow

            Clara Bow va esser el símbol de l’era del jazz al cinema, els feliços anys vint, que Scott Fitzgerald va descriure en les seves novel·les. La noia moderna, sense prejudicis, esvalotada i amb unes ganes enormes de diversió i sexe, el que es deia una “flapper”. Un símbol d’abans que el codi Hays s’implantés a Hollywood i que la Gran Depressió acabés amb totes les bauxes i els disbarats. Llavors les ombres de l’expressionisme envairien el cinema, premonició del feixisme dels anys 30.

Clara Bow va néixer a New York, al barri de Brooklyn, el 1905. La seva mare Sara, malalta dels nervis, havia sofert ja dos avortaments. El matrimoni amb Robert Bow, un cambrer, no havia estat sortat. El pare desapareixia sovint  i quan tornava a casa era per abusar verbalment i física de mare i filla. La mare es prostituia per guanyar doblers per menjar, mentres tancava a la filla dins un armari quan no hi era.

Els veïns es reien de les robes esparracades de la noia, a qui només li quedava el recurs de submergir-se dins les revistes de cinema. Veia pel·lícules quan podia i feia com que actuar davant el seu mirall tota sola.

Desafiant l’oposició violenta de la seva mare, es presentà el 1921 a un concurs de la revista Motion Picture Magazín per cercar noves cares per al cinema. Guanyà el concurs i obtingué un petit paper a Beyond the Rainbow (1922). En saber-ho, la mare intentà matar la filla mentres dormia. A resultes d’això Clara sofrí d’insomni tota la seva vida.

Clara seguí fent petits papers al cinema. La seva mare morí el 1923 i ella se sentí responsable de la seva mort. El mateix any féu una prova a Hollywood i fou contractada per la Paramount, però només obtingué petits papers. Es portà el seu pare i provà de muntar-li diversos negocis però aquest  ja era un alcohòlic sense solució.

Malgrat tot, era apreciada entre els companys de professió. El 1925 intervingué a The Plastic Age. El film fou un èxit i Clara Bow esdevingué finalment una estrella del cinema .

El punt més alt de la seva popularitat fou la pel·lícula It (1927), on ella representava esser l’encarnació mateixa de l’atractiu sexual (l’”It” del títol). A partir d’aquell moment esdevindria la noia “It”.

Tal volta volent respondre a aquesta imatge cinematogràfica tingué nombroses relacions amoroses amb actors i directors i desenvolupà una afecció fora mida per la velocitat amb el seu cotxe vermell. El desordre regnava a la seva casa, mentres la seva família i personal li prenien els doblers. Ara feia quatre pel·lícules a l’any. Estranys rumors sense fonament sobre la seva vida sexual començaren a córrer.

La societat de Hollywood la refusava. En no esser  ja convidada a festes, començà a jugar a cartes a casa seva   tota la nit. El públic no feia cas d’aquestes històries i rebia fins a 30.000 cartes per mes dels fans.

No obstant això, els dos trets de la personalitat de Clara que més fascinaven el públic, la seva energia i llibertat de moviments, es veren frenats per l’arribada del cinema sonor. La seva veu no era dolenta però la retgiraven els micròfons. Així i tot provà de cantar al film “True to the Navy” (1930).

            En aquella època conegué el qui seria el seu marit, Rex Bell, un actor de westerns.

            Sobtadament es va veure embolicada en un seguit d’escàndols on es barrejaven deutes de joc, adicció a les drogues i sexualitat esborrajada. L’únic vertader eren les deutes de joc.

            Es va recloure a la seva casa de la platja, impossibilitada de poder treballar amb normalitat. Ingressà a un sanatori, mentres que la Paramount li rescindia el contracte. Als 25 anys la seva carrera semblava acabada.

            Clara es retirà al “Rancho Clarita” de Rex Bell durant un any. Després firmà un contracte amb la Fox per dues pel·lícules: Call Her Savage (1932) i Hoopla (1933). Ambdues van esser un gran èxit. Després es retirà del cinema definitivament.

            Es va casar amb Rex Bell. Tingueren dos fills. Malgrat la seva fragilitat mental, Clara sempre lluità perquè tinguessin una infantesa millor que la seva.

            Rex s’anà interessant progressivament per la política i les seves absències del “Rancho” eren cada vegada més llargues. Clara començà a sofrir misterioses malalties que els metges no descobrien.

            Davant la intenció de Rex de presentar-se per governador de Nevada,  provà de suicidar-se. Li era intolerable la idea de tornar a la vida pública. El marit perdé les eleccions, ingressà Clara a un sanatori i va vendre el “rancho”.

            Al sanatori Clara rebé tractaments de xoc i teràpia psiquiàtrica intensa. Li diagnosticaren esquizofrènia.

            Sortí del sanatori el 1950. El marit li posà una acompanyant que tingués cura d’ella. Pràcticament el seu matrimoni ja no existia. Ella passava els dies nedant, pintant, llegint i contestant la correspondència. Escrivia cartes als actors i actrius de moda i se sorprenia que aquests li contestassin i li diguessin quant  l’admiraven.

            El millor de la seva vida actualment eren els seus dos fills. S’havien casat i Clara fou àvia. No es comunicava molt amb el seu marit, però ambdós es preocupaven l’un per l’altre. Rex morí el 1962.

            El 26 de setembre del 1965 Clara morí d’un atac de cor. Estava mirant una pel·lícula a la televisió: The Virginian, un film del 1929 amb Gary Cooper de protagonista. Feia molts anys havia estat el seu amant.

            Com altres actors i actrius del cinema mut, Clara no morí oblidada. Abans de la seva mort hi hagué un interès per part dels estudiosos per recuperar les seves pel·lícules. La Paramount no cooperà. L’estudi no havia fet cap esforç per conservar les velles pel·lícules de Clara i algunes d’elles havien desaparegut ja definitivament.

Francesc Barceló Pastor

(Publicat a la revista Blanc i negre, nº 13, desembre de 2003)