Truffaut i els llibres

François Truffaut a la seva biblioteca

L’any 1976 TVE va emetre una llarga entrevista de prop de dues hores amb el director francès François Truffaut (1932-1984). Aquest fou entrevistat a casa seva pel director del programa Revista de cine, Alfonso Eduardo Pérez Orozco. El lloc era l’estudi del director, ple de llibres per totes parts, fins i tot amb caramulls pel terra, que era on seien. Involuntàriament s’assemblava a un dels decorats del film Fahrenheit 451 (1966), que és on Truffaut ha expressat més clarament el seu amor pels llibres i l’horror per la seva destrucció. Les flamarades dels bombers que cremen llibres semblen cremar éssers vius, i el autors de la malifeta adopten posats d’assassins. Seria l’única vegada que Truffaut s’acostaria a la ciència-ficció, tot adaptant l’obra de Ray Bradbury.

No és gens estrany que la casa de Truffaut estigués plena de llibres, ja que la relació del director amb la literatura és evident des de la seva primera pel·lícula, Les quatre cents coups (1959). El nin protagonista llegeix d’amagat a Balzac, a qui té aixecat un petit altaret.

Trobam en l’obra de Truffaut dos apartats a l’hora d’analitzar les seves lectures preferides i, per tant, quins seran els autors que adaptarà a la pantalla. Per una part, la novel·la negra americana, segurament llegida mitjançant la Série noire de Gallimard, i per l’altra, els autors que traspuen un cert romanticisme, que estaria més a prop del concepte de l’ »amour fou », tan estimat pels surrealistes i  Buñuel.

La vessant negra de l’obra de Truffaut es recolzarà damunt autors tan diversos com David Goodis (Tirez sur le pianiste, 1960), William Irish (La mariée était en noir, 1968, i La sirène du Mississippi, 1969), un autor també adaptat per Hitchcock a Rear Window (1954), i Charles Williams (Vivement dimanche, 1983). Les dues adaptacion de William Irish o Cornell Woolrich, ja que l’escriptor emprava igualment els dos noms, estan properes de l’altra gran vessant de l’obra del director francès.

Aquesta hem dit que eren les obres on les relacions amoroses es porten a límits extrems, fins i tot la mort voluntària a mans de l’ésser estimat. Podem recordar les dues adaptacions que féu Truffaut del novel·lista Henri Pierre Roché (1879-1959): Jules et Jim (1962) i Les deux anglaises et le continent (1971), amb situacions similars de triangle amorós, encara que invertides, amb dos homes i una dona a la primera, dues dones i un home a la segona.

Truffaut també adaptà a la pantalla els diaris d’Adèle Hugo (1830-1915), la filla de Victor Hugo, que fugí de la casa paterna a l’illa de Jersey per tal de seguir un tinent dit Alfred Pinson fins al Canadà i al Carib. La follia amorosa de la filla d’Hugo queda reflectida al  Journal de l’exil i a la nombrosa correspondència enviada al pare on li conta totes les penúries del seu dolorós itinerari. El film es diu L’histoire d’Adèle H. (1975).

La chambre verte (1977), una adaptació de Henry James, és una pel·licula inclassificable. Gairebé mai no s’ha vist reflectit a una pantalla el respecte i l’emoció despertada pel record dels que ja no hi són com en aquest petit film, ben lluny de qualsevol tipus de connotació necrofílica.

Finalment a La nuit américaine (1973), Truffaut s’interpreta a ell mateix en la comesa de director de pel·lícules. Porta un aparell per a la sordesa, com Buñuel, i el seu oci nocturn l’ompl amb llibres. Se li fa repetitiu el malson del nin que prova de robar les fotos de Citizen Kane a un cinema tancat.

Francesc Barceló

(Publicat a la revista Blanc i negre, nº 26, juliol de 2006)