La recent publicación en DVD de la versió parcialment restaurada de Major Dundee (1965) de Sam Peckinpah, ens permet entreveure un film que hagués pogut ser considerat com a una obra mestra del western. El que en queda és un esborrany quasi complet del projecte original.
Vejam un poc la història d’aquest film maleït. Sembla que la productora Columbia volia realitzar un western èpic protagonitzat per Charlton Heston i dirigit per John Ford. Ford, en aquells moment, estava ocupat filmant Cheyenne Autumn (1964), i a més no semblava massa interessat en el material que li oferia la Columbia. A la fi, el projecte va caure en mans de Sam Peckinpah, que fins aquell moment tenia experiència com a realitzador de televisió i havia dirigit dos westerns, el més preuat per la crítica fou Ride the High Country (1962) amb Randolph Scott i Joel McCrea. Acceptà l’encàrrec de Columbia i es va veure per primera vegada amb un gran pressupost i amb actors de primera fila com eren Heston i Richard Harris. El rodatge s’havia de fer gairebé tot en exteriors a Mèxic.
A partir d’aquell moment començaren els problemes. Sembla que el guió no estava acabat en començar a filmar i a més, Peckinpah es degué veure desbordat de qualque manera per la magnitud del treball: un film de grans proporcions amb un equip molt nombrós, gran quantitat d’exteriors, etc.
A més l’actitud del director cap als seus subordinats i companys no semblava la més adient, arribant al maltractament i a l’acomiadament directe de qui no li queia en gràcia. Per altra banda, la seva afecció per la beguda i les bauxes nocturnes sembla que no ajudava gaire al bon funcionament de la filmació. Tant és així, que la Columbia, tement-se un desastre econòmic i artístic li va llevar pressupost i li va acursar els dies de rodatge. Heston va intervenir per oferir íntegrament el seu sou perquè Peckinpah pogués acabar el film segons el seu projecte original
Acabats la filmació i el primer muntatge, sembla que la pel·lícula durava unes quatre hores i mitja, el que era inviable per estrenar. Es va fer un segon muntatge de 156 minuts i una preestrena que tingué unes crítiques molt negatives. El film es va tornar a acursar tot arribant als 123 minuts. Aquesta versió prescindia de les escenes més violentes i sembla que va fer desaparèixer les primeres experiències de Peckinpah amb la càmera lenta. A més, se li va afegir una música triumfalista de Daniele Amphiteatrof que no s’adaptava gens al gust del director. El resultat era que moltes situacions no tenien cap ni peus en faltar material rodat i que, fins i tot, se li havia donat un altre sentit al que quedava. A Espanya, finalment, el film es va estrenar amb una duració de 117 minuts. El fracàs de la pel·lícula va ser mundial i aviat va desaparèixer de circulació.
Què conta la pel·lícula? Bàsicament la recerca i destrucció d’una banda d’indis apaches refugiats a Mèxic responsables de nombroses matances i fets violents, per un batalló de cavalleria nord-americana integrat per soldats, rebels sudistes i presidiaris. El film té lloc el darrer any de la guerra civil americana, el 1865. El segrestament d’uns nins i la mort de la seva família i d’un destacament militar mou al major Amos Dundee (Heston), comandant d’una presó militar, a posar en marxa aquest batalló tan heterogeni. Sembla que ho fa per qüestions d’ascens personal, en sentir-se humiliat fent de comandant d’una presó, un càstig per haver actuat desencertadament a la batalla de Gettysburg. L’argument s’acosta molt al de Rio Grande (1950) de John Ford, encara que amb totes les diferències imaginables.
La idea que tenia Peckinpah era la de traslladar el clàssic Moby Dick de Melville al terreny del western, on la balena blanca seria substituida pel cap apache Sierra Charriba i la seva partida, i Dundee seria una mena de capità Ahab. A la fi, Dundee no trobaria mai a Charriba i el batalló, delmat per les baixes i els odis interns, trobaria la mort en un enfrontament amb els cuirassers francesos de l’emperador Maximilià, en creuar el Rio Grande de tornada als EUA. Casi res de tot això quedava, per exemple, a una versió en vídeo que es podia veure pels anys 80 i que devia ser la de l’estrena espanyola. Especialment ridícul era l’episodi de la recaiguda dins l’alcoholisme i la depressió de Dundee, lluny dels seus soldats i curant-se d’una ferida a la ciutat mexicana de Durango, a més d’un episodi amorós que no quedava gaire clar. Tampoc no quedava molt ben explicada la causa de l’odi entre Dundee i l’oficial sudista Tyreen (Harris), ambdós sudistes i amics, però ara a bàndols diferents.
Així que Major Dundee romania com un exemple més de film mutilat per la productora, com ho podien ser The magnificent Ambersons (1942) d’Orson Welles o A Star is Born (1954) de George Cukor.
L’any 2005 es va trobar una part del material rodat descartat del primer muntatge i amb ell s’ha pogut reconstruir en part una nova versió de 136 minuts, que dóna més sentit al film, però així i tot queda enfora de la versió original de 156 minuts. A més Christopher Caliendo ha compost una nova banda sonora molt més adient que la primitiva. De totes formes podem dir que hi ha uns vint minuts de material que roman perdut i que donarien el sentit complet al que hagués pogut ser un gran film. El que ara es pot veure ens deixa amb les ganes de saber més sobre els personatges i les diferents situacions: els conflictes interns entre ells, la reflexió sobre la divisió intrínseca de la nació americana possiblement heretada dels seus origens europeus tant de país com de religió, el conflicte entre lleialtat, honor i amistat, l’imperialisme de l’acció militar que reflecteix el film, la soledat i desarrelament del protagonista, que podem veure, per exemple, a The Searchers (1958), l’obra mestra de John Ford, i que aquí només troba sentit dins la llar artificial que suposa la institució militar i els seus deures. I, finalment, què semblants ens pareixen les figures cobertes amb el capot militar de Heston i John Wayne al film citat de Ford. El fons que les envolta és un dels horitzons més desolats que hem pogut veure mai a una pel·lícula.
F. Barceló
(Article escrit a l'any 2007 per a la revista Blanc i negre i no publicat per tancament de la mateixa)
No hay comentarios:
Publicar un comentario