Dorothy Arzner fou l’única dona que feu una carrera de directora amb una obra extensa al Hollywood dels anys 20 i 30. De fet, fins al moment, és la dona que ha dirigit més films dins la indústria americana del sistema d’estudis (18 pel·lícules). El seu darrer film fou realitzat el 1943 i llavors la seva figura caigué dins l’oblit fins que va ésser rescatada pels estudiosos ja dins els anys 70. Ocupa una posició gairebe excepcional ja que fou l’única dona membre del Directors Guild, el sindicat de directors de Hollywood, al seu temps. La seva obra reflecteix un canvi en la representació de la dona dins el cine comercial americà de l’època.
Arzner va néixer a San Francisco el 1897, però els seus pares es traslladaren a Los Angeles i obriren un cafè freqüentat pels actors i directors del Hollywood mut. Començà la carrera de medicina i treballà com a conductora d’ambulàncies, fins que la visita a un estudi de cinema li revelà la seva autèntica vocació. Trobà feina a una companyia filial de la Paramount com a mecanògrafa, però aviat començà a escriure guions i aprengué a muntar les pel·lícules. Així esdevingué una de les muntadores més notables de Hollywood, per exemple a Sangre y arena (Blood and Sand, 1922) de Fred Niblo, amb Rodolfo Valentino. A la Paramount muntà uns cinquanta films i davant l’amenaça de Dorothy d’anar-se’n a la rival Columbia, la companyia accedí a confiar-li la direcció de la seva primera pel·lícula, Fashions for Women (1927), un film encara mut, que obtingué un gran èxit comercial.
Les pel·lícules posteriors funcionaren bé a la taquilla i el 1929 dirigí la seva primera pel·lícula sonora: La loca orgía (The Wild Party), amb Clara Bow. La pel·lícula resultà sorprenent per a la seva època i un èxit de crítica i públic. També fou innovadora en l’aspecte tècnic del cinema sonor per esser la primera pel·lícula on s’emprà un micròfon muntat sobre una canya de pescar per gravar la veu dels actors. El film, ambientat en un col·legi per a al·lotes, introdueix ja alguns temes lèsbics en clau que seran freqüents a l’obra d’Arzner.
Els següents films d’Arzner són exemples clars del cinema que es feia a Hollywood abans que s’implantés la censura del codi Hays. Anybody’s Woman (1930) conta les conseqüències d’una nit de follia per a la ballarina interpretada per Ruth Chatterton, l’actriu principal de molts dels fims de la directora. Working Girls (1931) és un relat dur i verídic sobre les al·lotes que cerquen feina a New York durant la Depressió i que viuen plegades a un hotel per a dones, el que permet a la directora incloure detalls lèsbics sota la forma d’actituds i mirades més que no en l’argument.
Arzner dirigí onze pel·lícules per a la Paramount entre 1927 i 1932. Llavors deixà la companyia i treballà com a directora independent per a varis estudis. El films d’aquesta etapa són més coneguts i establiren la reputació d’Arzner de llançar actrius joves com Katherine Hepburn a Hacia las alturas (Christopher Strong, 1933), on una dona independent i aviadora de professió (personatge basat en Amelia Earhart) té una relació amb un polític casat; Rosalind Russell a La mujer sin alma (Craig’s Wife, 1936), l’obra mestra de la directora, on la protagonista utilitza la fortuna del marit i el matrimoni per assolir els seus somnis de poder; i Lucille Ball a Dance, Girl, Dance (1940) amb dues ballarines amigues enfrontades posteriorment pel mateix home. El tema de l’al·lota que dubta entre l’amor i el poder que donen els diners i un matrimoni adient torna a sorgir a The Bride Wore Red (1937) amb Joan Crawford.
Dorothy Arzner va esser relacionada sentimentalment amb un gran nombre d’actrius, però visqué la major part de la seva vida amb Marion Morgan, coreògrafa de Dance, Girl, Dance.
La seva carrera de directora acabà a l’any 1943 per raons que encara no estan clares. De llavors ençà dirigí films d’entrenament per als membres femenins de l’exèrcit i pel·lícules publicitàries per a la Pepsi Cola, a requeriment de la seva amiga Joan Crawford. També dirigí teatre amb obres que tenien de protagonista a Billie Burke, una de les seves actrius preferides.
Durant els anys 60 i 70 va esser professora de l’UCLA ensenyant la tècnica del guió i direcció fins a la seva mort a l’any 1979. Francis Ford Coppola fou alumne seu.
Els crítics s’han preguntat freqüentment si Arzner va esser una víctima femenina del sistema d’estudis de Hollywood o una feminista rebel dintre d’un sistema dominat per homes. Ella es va considerar com a una directora de Hollywood fent la feina que li calia a l’estudi. Tingué èxit per la seva habilitat i empenta, però li ajudaren l’estil i aparença d’home (quasi sempre anava vestida amb roba masculina i amb els cabells curts). La destresa per reduir la seva consideració d’excepció dins un món masculí li va permetre triunfar com a directora enmig dels codis i expectatives del sistema d’estudis.
Tal volta com a conseqüència d’aixó, encara que els seus melodrames tenen com a protagonistes a dones solitàries i que les seves millors pel·lícules són les que exploren la companyonia i les fissures dels grups de dones, mai no perd de vista els importants sacrificis i compromisos necessaris que les dones fan perseguint l’èxit professional. Com deia ella mateixa: “quan treballo a un estudi, agafo el meu orgull, en faig una bolleta i el tir per la finestra”. Qualsevol que sigui la seva feina, les al·lotes treballadores d’Arzner sempre ocuparan el centre de l’esguard de la càmera, encara que fora de camp els homes estiguin inevitablement a l’aguait.
Francesc Barceló Pastor
Arzner va néixer a San Francisco el 1897, però els seus pares es traslladaren a Los Angeles i obriren un cafè freqüentat pels actors i directors del Hollywood mut. Començà la carrera de medicina i treballà com a conductora d’ambulàncies, fins que la visita a un estudi de cinema li revelà la seva autèntica vocació. Trobà feina a una companyia filial de la Paramount com a mecanògrafa, però aviat començà a escriure guions i aprengué a muntar les pel·lícules. Així esdevingué una de les muntadores més notables de Hollywood, per exemple a Sangre y arena (Blood and Sand, 1922) de Fred Niblo, amb Rodolfo Valentino. A la Paramount muntà uns cinquanta films i davant l’amenaça de Dorothy d’anar-se’n a la rival Columbia, la companyia accedí a confiar-li la direcció de la seva primera pel·lícula, Fashions for Women (1927), un film encara mut, que obtingué un gran èxit comercial.
Les pel·lícules posteriors funcionaren bé a la taquilla i el 1929 dirigí la seva primera pel·lícula sonora: La loca orgía (The Wild Party), amb Clara Bow. La pel·lícula resultà sorprenent per a la seva època i un èxit de crítica i públic. També fou innovadora en l’aspecte tècnic del cinema sonor per esser la primera pel·lícula on s’emprà un micròfon muntat sobre una canya de pescar per gravar la veu dels actors. El film, ambientat en un col·legi per a al·lotes, introdueix ja alguns temes lèsbics en clau que seran freqüents a l’obra d’Arzner.
Els següents films d’Arzner són exemples clars del cinema que es feia a Hollywood abans que s’implantés la censura del codi Hays. Anybody’s Woman (1930) conta les conseqüències d’una nit de follia per a la ballarina interpretada per Ruth Chatterton, l’actriu principal de molts dels fims de la directora. Working Girls (1931) és un relat dur i verídic sobre les al·lotes que cerquen feina a New York durant la Depressió i que viuen plegades a un hotel per a dones, el que permet a la directora incloure detalls lèsbics sota la forma d’actituds i mirades més que no en l’argument.
Arzner dirigí onze pel·lícules per a la Paramount entre 1927 i 1932. Llavors deixà la companyia i treballà com a directora independent per a varis estudis. El films d’aquesta etapa són més coneguts i establiren la reputació d’Arzner de llançar actrius joves com Katherine Hepburn a Hacia las alturas (Christopher Strong, 1933), on una dona independent i aviadora de professió (personatge basat en Amelia Earhart) té una relació amb un polític casat; Rosalind Russell a La mujer sin alma (Craig’s Wife, 1936), l’obra mestra de la directora, on la protagonista utilitza la fortuna del marit i el matrimoni per assolir els seus somnis de poder; i Lucille Ball a Dance, Girl, Dance (1940) amb dues ballarines amigues enfrontades posteriorment pel mateix home. El tema de l’al·lota que dubta entre l’amor i el poder que donen els diners i un matrimoni adient torna a sorgir a The Bride Wore Red (1937) amb Joan Crawford.
Dorothy Arzner va esser relacionada sentimentalment amb un gran nombre d’actrius, però visqué la major part de la seva vida amb Marion Morgan, coreògrafa de Dance, Girl, Dance.
La seva carrera de directora acabà a l’any 1943 per raons que encara no estan clares. De llavors ençà dirigí films d’entrenament per als membres femenins de l’exèrcit i pel·lícules publicitàries per a la Pepsi Cola, a requeriment de la seva amiga Joan Crawford. També dirigí teatre amb obres que tenien de protagonista a Billie Burke, una de les seves actrius preferides.
Durant els anys 60 i 70 va esser professora de l’UCLA ensenyant la tècnica del guió i direcció fins a la seva mort a l’any 1979. Francis Ford Coppola fou alumne seu.
Els crítics s’han preguntat freqüentment si Arzner va esser una víctima femenina del sistema d’estudis de Hollywood o una feminista rebel dintre d’un sistema dominat per homes. Ella es va considerar com a una directora de Hollywood fent la feina que li calia a l’estudi. Tingué èxit per la seva habilitat i empenta, però li ajudaren l’estil i aparença d’home (quasi sempre anava vestida amb roba masculina i amb els cabells curts). La destresa per reduir la seva consideració d’excepció dins un món masculí li va permetre triunfar com a directora enmig dels codis i expectatives del sistema d’estudis.
Tal volta com a conseqüència d’aixó, encara que els seus melodrames tenen com a protagonistes a dones solitàries i que les seves millors pel·lícules són les que exploren la companyonia i les fissures dels grups de dones, mai no perd de vista els importants sacrificis i compromisos necessaris que les dones fan perseguint l’èxit professional. Com deia ella mateixa: “quan treballo a un estudi, agafo el meu orgull, en faig una bolleta i el tir per la finestra”. Qualsevol que sigui la seva feina, les al·lotes treballadores d’Arzner sempre ocuparan el centre de l’esguard de la càmera, encara que fora de camp els homes estiguin inevitablement a l’aguait.
Francesc Barceló Pastor
(Publica a la revista Blanc i negre, nº 12, octubre de 2003)
No hay comentarios:
Publicar un comentario