"Ningú no ha fet bones pel·lícules més ràpid o per menys doblers que Edgar Ulmer. El que podia fer amb no-res roman com a una lliçó per a aquells directors, jo mateix inclòs, que es queixen de pressuposts curts i dates ajustades". Peter Bogdanovich.
Els directors joves d’avui en dia comencen les seves carreres normalment amb pel·lícules de baix pressupost que els hi permeten llavors, segons sigui el seu èxit de públic i crítica, aficar-se dins la gran indústria i poder gaudir de doblers per donar via lliure als seus deliris. Edgar Ulmer, al contrari, deixà al darrere Hollywood i trià la relativa obscuritat i les restriccions financeres dels productors independents de pel·lícules de sèrie B.
Ulmer va néixer a Olmütz (Chèquia) el 1904. Després d’estudiar a la Acadèmia d’Arts i Ciències de Viena començà a treballar com a dissenyador de decorats a Das Kabinett des Doktor Caligari (1919) de Robert Wiene i a Der Golem (1920) de Paul Wegener. Treballà amb directors com Murnau, Pabst i Fritz Lang. Per a aquest treballà als decorats de Metropolis (1927) i M (1931). La seva feina consistia en dissenyar els decorats en perspectiva des de cada angle de la càmera. Si s’havien de fer cinc preses a una habitació, es feien cinc diferents decorats d’aquesta cambra.
Fou Murnau que s’endugué Ulmer a Estats Units per al rodatge de Sunrise (1927), però encara tornà a Alemanya per fer Menschen am Sonntag (1929) amb Robert Siodmak, Billy Wilder, Fred Zinnemann i Eugen Schuftan. Havent tornat als Estats Units filmà Damaged Lives (1933), un semidocumental sobre malalties venèries i el mateix any firmà un contracte amb la Universal i la seva primera pel·lícula per a l’estudi fou The Black Cat (1934), un estrany film de terror amb Boris Karloff i Bela Lugosi on es barrejen l’arquitectura de la Bauhaus i les ombres de l’expressionisme amb satanisme i sàdiques venjances. Tot feia esperar una gran carrera del director novell, però després d’aquest film Ulmer es torbà 14 anys a tornar treballar per a un gran estudi.
Ulmer havia conegut Shirley Kassler, una empleada del departament de guions de la Universal, que estava casada amb Max Alexander, productor i nebot del propietari de l’estudi Carl Laemmle. El divorci d’ella i el posterior matrimoni d’ambdós dugueren com a resultat que no trobassin pus feina a Hollywood. Això forçà la parella a marxar a Nova York. Ulmer trobà feina dirigint films en yiddish per a la nombrosa comunitat jueva de la ciutat (Green Fields, 1937; Singing Blacksmith, 1938) i també films per als públics afroamericà (Moon Over Harlem, 1939, amb un bon elenc de músics de jazz com Sidney Bechet) i ucrainià (Cossacks in Exile, 1939). Fou a aquesta època que Ulmer es forjà la reputació de director que podia fer bones pel·lícules amb molts pocs doblers, sempre amb l’ajuda de la seva dona Shirley com a guionista. El director preferia treballar per a estudis petits, que li permetien guanyar-se la vida acceptant el desafiament de fer funcionar pel·lícules baratíssimes omplint la falta de mitjans amb passió i inventiva.
El 1943 comença a treballar per a Producers Releasing Corporation (PRC), un estudi petitíssim propietat del seu amic Seymour Nebenzal. Allà esdevingué el cap de producció desenvolupant projectes propis i per als directors que ell triava. Poc a poc anà canviant la imatge i els resultats econòmics del petit estudi. Citarem d’aquesta època els seus films Bluebeard (1944) sobre un assassí en sèrie al París del segle XIX; Strange Illusion (1945), una adaptació de Hamlet amb l’atmosfera de pel·lícula negra; Detour (1945), per a molts l’obra mestra del director, rodat en una setmana, gairebé sense decorats i utilitzant els efectes de llum i ombra per crear un ambient desficiós i opressiu on el protagonista es veu empaitat pel destí i el malfat, possiblement el tema central de l’obra d’Ulmer. Aquest tret juntament amb el joc radical de llum i ombra, els decorats que semblen no encaixar amb l’acció però que finalment ho fan i els personatges que prenen decisions equivocades i poc recomanables sobre les seves vides, són les característiques que podem trobar a quasi tots els seus films, almenys en aquells amb els que se sent més identificat.
La relació amb el petit estudi s’acaba el 1947 quan l’United Artists contracta Ulmer per dirigir a Hedy Lamarr a The Strange Woman amb el pressupost i mitjans adients, film al qual seguirien alguns més: Carnegie Hall (1947), Ruthless (1948). El 1951 realitza The Man from Planet X, una de les primeres i més estranyes pel·lícules de ciència-ficció sobre el tema de l’amenaça extraterrestre i un precedent de films com Alien. Després Ulmer començarà el seu periple per Europa dirigint films aquí i allà. A Espanya realitza el 1952 Muchachas de Bagdad (on fins i tot surt Carmen Sevilla) i a Itàlia el 1960 el peplum Annibale, que és un estudi del fracàs frustrat per un mal guió essent acabat per un altre director . Les pel·lícules europees d’Ulmer mostren ja el cansament del director i el seu punt creatiu més baix, producte d’un creixent desinterès. Quan torna a Estats Units encara dirigeix una sèrie de films de ciència ficció de baix pressupost i el 1965 filma The Cavern, la seva darrera pel·lícula, que és un inusual i claustrofòbic drama de guerra. Tal volta un dels motius del seu retir fos la consciència del poder que havia pres l’espectacle televisiu i que venia a ocupar el camp que fins el moment havien cobert les pel·lícules de sèrie B. Els intents per entrar dins el món del cinema per a televisió foren infructuosos.
Quan mor el 1972 a Los Angeles, Ulmer és una figura gairebé oblidada. El seu redescobriment no es produirà fins que els crítics de Cahiers du Cinéma es fixin en ell i vegin en els seus films un retrat de la solitud de l’home sense Déu propera a una visió existencialista del món, encara que la reivindicació de la seva obra feta per directors com Martin Scorsese es centra més en aspectes formals i plàstics, en l’atmosfera aclaparadora que Ulmer imprimia a les seves imatges. No fa falta dir que moltes vegades els clarobscurs amagaven la falta de mitjans econòmics, un recurs emprat també per directors de sèrie B com Joseph Lewis.
Ulmer dirigí uns 120 films, un 90 % d’ells realitzats per a petits estudis que no es preocuparen gaire de la seva conservació un cop explotats. Tal volta per això uns 26 es poden donar per desapareguts. Sigui com sigui la Biblioteca del Congrés de Washington trià Detour com a un dels 100 films que mereixen especials esforços de conservació, juntament amb Citizen Kane d’Orson Welles i altres pel·lícules d’igual importància històrica.
Francesc Barceló Pastor
(Publicat a la revista Blanc i negre, nº 15, abril de 2004)
No hay comentarios:
Publicar un comentario