INFANTS I CINEMA

Al meu fill

La presència dels infants al cinema la trobam ja als primers films dels germans Lumière: podem citar títols com Repas de bébé (1895), Querelle enfantine (1895), Enfants aux jouets (1895), Scènes d’enfants (1897), Premiers pas de bébé (1897), etc. Com veim, en aquestes petites pel·lícules es recullen amb candor tots els diferents aspectes de la vida dels nadons i dels primers anys dels infants i són un testimoni valuós del seu temps.

El 1921 Charles Chaplin realitza The Kid, on Jackie Coogan (1914-1984), que tenia set anys, acompanya al personatge del rodamón interpretat pel mateix Chaplin. El tema és menys plaent que en les imatges dels Lumière. En aquesta història d’un nen abandonat per la seva mare degut a la pobresa i recollit pel rodamón es troba més d’una reminiscència de la vida de l’infant Chaplin als barris miserables de Londres. Hem de dir que degut a l’èxit de Coogan sorgí una llei que porta el seu nom i que prohibeix als pares del nins actors posar les seves mans impunement damunt els doblers guanyats pels fills.

Entre 1922 i 1944 Hal Roach produí la sèrie Our Gang. Es tractava de curtmetratges de caire còmic, on els protagonistes eren una colla de nens dels barris baixos sempre aficats en mil i un embulls còmics i amb els personatges un tant estereotipats: el llest, el grasset, el graciós, etc. A Espanya aquesta sèrie es conegué com La pandilla. Així i tot eren un reflex de la vida dels nens als barris baixos de les ciutats americanes dins els anys de la depressió econòmica. A aquesta sèrie començà a treballar Jackie Cooper (n. 1922), que llavors protagonitzaria The Champ (1931) de King Vidor, on un nen acompanya al seu pare, un boxejador fracassat, interpretat per Wallace Beery. Cal dir que el film no estalvia cap sofriment ni cap llàgrima al pobre infant, tret característic d’aquesta època. Sort que Cooper i Beery protagonitzarien llavors Treasure Island (1934) de Victor Fleming, un clàssic del cinema d’aventures on s’ho passarien un poc millor recreant els personatges de Robert Louis Stevenson. Jackie Cooper arribaria a fer de director de Clark Kent /Superman al film de Richard Donner realitzat el 1978.
Més estirat i seriós era  Freddie Bartholomew (1924-1992), un nen anglès que protagonitzà dos clàssics del cinema per a infants: Little Lord Fauntleroy (1936) de John Cromwell i Captains Courageous (1937) de Victor Fleming, una adaptació de Kipling.

En aquesta època també hi havia nines que protagonitzaven històries dramàtiques on al final tot acabavea bé. Shirley Temple (1928) començà la seva carrera als quatre anys a films com Bright Eyes (1934) de David Butler o Poor Little Rich Girl (1936) d’Irving Cummings, encara que ens sembla millor al seu paper de joveneta a Fort Apache (1948), una de les obres mestres de John Ford. El director irlandès sí va saber fer un retrat vertader del que és la infantesa a How Green Was My Valley (1941) gràcies al treball interpretatiu de Roddy MacDowall (1928-1998), que acompanyà Elisabeth Taylor (n. 1932) quan ella tenia onze anys a Lassie Come Home (1943) de Fred Wilcox, i ja sabem que acabà fent de Cleopatra (1963) per a Joseph L. Mankiewicz. D’una altra nina de l’època, Jane Whiters (n. 1926), ningú no se’n recorda encara que solia ser el contrapunt conflictiu de Shirley Temple a les pel·lícules d’aquesta.

Un cas apart és el de les bessones Dionne (n. 1934), cinc ninetes que protagonitzaren quatre pel·lícules entre 1936 i 1939, entre elles The Country Doctor (1936) de Henry King. La seva carrera cinematogràfica va dels dos als cinc anys i es mereixirien un article sencer per contar la seva història. En tot cas, la seva història ens fa entrar en seriosos dubtes sobre l’honestedat de les persones que les rodejaren.

Si a Estats Units els films sempre relacionen els infants amb el drama o la comèdia dramàtica, a Europa les coses no anaven massa millor, sobretot després de la Segona Guerra Mundial. A la filmografia de Vittorio De Sica trobam Sciuscià (1946), una història de nins desarrelats que malviuen fent d’enllustrabotes, i Ladri di biciclette (1948), on un nin contempla la situació angoixant del seu pare aturat i a qui han robat el seu instrument de feina sense poder fer altra cosa que acompanyar-lo. Ambdós films són una anàlisi sense concessions de la pèrdua de la innocència davant un món miserable. Com ho és Germania, anno zero (1948) de Roberto Rossellini,  amb resultats molt més terribles. Un film suec de fa uns anys, Pelle erobreren (1987) de Bille August, incidia en aquesta temàtica del nin que asisteix al fracàs vital i humiliació del pare en les dures condicions dels camperols suecs del s. XIX.

A l’Espanya republicana, la nina Mari Tere protagonitza dues pel·lícules per a Filmófono amb Luis Buñuel de cap de producció i a voltes guionista: ¿Quién me quiere a mí? (1936) de José Luis Sáenz de Heredia i Centinela, alerta (1936) de Jean Grémillon. Després de la guerra, el 1956 apareixen Pablito Calvo (1949-2000) a Marcelino pan y vino (1955) de Ladislao Vajda, encara que el seu millor film sigui Mi tío Jacinto (1956) del mateix Vajda, i Joselito (n. 1943) a El pequeño ruiseñor de Antonio del Amo. Marisol (n. 1948) apareixerà a Un rayo de luz (1960) de Luis Lucia. Aquests infants espabilats i per als qui tot acabava bé estaven molt enfora del nin torturat que apareix a El Bola (2000) d’Achero Mañas.

A Anglaterra Carol Reed dirigeix el 1948 The Fallen Idol, on la innocència infantil s’enfronta a la dubtosa moralitat dels adults, conflicte que torna aparèixer a l’obra mestra de Fritz Lang Moonfleet (1955), que beu tant dins la literatura de Stevenson com dins la tradició de la novel·la gòtica. A Whistle Down the Wind (1961) de Bryan Forbes un grup de nins confón a un rodamón perseguit per la justícia amb Jesucrist i el protegeixen dels adults. La relació ambígüa amb el món dels adults, que sembla ser el motiu argumental de tots aquests films, es més explícita a The Innocents (1961) de Jack Clayton, una adaptació del relat The Turn of the Screw de Henry James, que, sota un relat de fantasmes protagonitzat per una institutriu i els dos nins dels qui té cura, amaga una història de repressió sexual; a Our Mother’s House (1967), del mateix Clayton, un grup de germans es defensa del pare que els abandonà anteriorment, i a The Go-Between (1971) de Joseph Losey, un nen és traumatitzat sentimentalment quan descobreix la relació amorosa que uneix a dos adults que ell considera amics seus.

            Si la cinematografia anglesa aborda de manera psicològicament complexa les relacions entre infants i adults, la francesa és més oberta encara que no menys incissiva. Recordem Jeux interdits (1952) de René Clément, on els nens sofreixen els mals de la guerra, un món creat pels adults i que proben de superar mitjançant la sublimació. A La guerre des boutons (1962) Yves Robert ens presenta de manera realista els conflictes entre dues colles d’infants de dos poblets diferents. François Truffaut, el millor director de la Nouvelle Vague, dedicà alguns dels seus films al món de la infància : Les quatre cents coups (1959) és un retrat dolorós del pas de la infància a l’adolescència amb una història semiautobiogràfica ; L’enfant sauvage (1969) recull un cas cèlebre d’infant criat dins la natura per llops a la França del segle XVIII, el mateix Truffaut interpreta al metge que proba d’educar-lo; L’argent de poche (1976) és gairebé un documental sobre l’ensenyament primari a França i conté un caramull de petites històries de nens i nenes tant a dins l’escola com a casa seva. Possiblement aquest film de Truffaut hagi inspirat el documental Être et avoir (2002) de Nicolas Philibert, que incideix dins la mateixa temàtica però renunciant a la ficció, encara que no deixa de ser emocionant veure els petits aprenent les primeres lletres i com és el món que els envolta. No podem deixar d’afegir a la mateixa veta de pel·lícules el film de Bertrand Tavernier Ça commence aujourd’hui (1999).

No podem deixar de esmentar un dels fenòmens literaris i cinematogràfics dels darrers temps. Ens referim a Harry Potter, el nin bruixot creat per J.K. Rowling i que ha conegut fins a tres adaptacions cinematogràfiques per ara, el que dóna peu a un curiós fet quasi documental: els actors infantils estan creixent al mateix ritme que els personatges o pot ser que fins i tot se’ls hi adelantin. Així i tot, tant les novel·les com els films pateixen dels mateixos defectes : a les ficcions de la senyora Rowling els hi costa molt arrencar i entrar dins la trama i Harry (interpretat per Daniel Radcliffe, n. 1989) és un personatge contemplatiu, irresolut, que al final soluciona els problemes perquè sembla que no li queda més remei. De totes maneres, el primer film Harry Potter and the Sorcerer’s Stone (2001) de Chris Columbus no era una mala pel·lícula. Hem de dir que el mateix Columbus ja havia dirigit el 1990 Home Alone, on sortia un endormiscat Macaulay Culkin (n. 1980), encara que ens sembla més divertida Problem Child (1990) de Dennis Dugan, amb un desconegut Michael Oliver (n. 1981).

No podem deixar de col·legir una evolució dins el tractament del món infantil al cinema. Dels infants llests i espabilats que es movien per igual dins el drama i la comèdia, però que obeíen a estereotips creats pels adults, s’ha passat a una visió més realista i perceptiva al cinema europeu, especialment el francès, perquè l’americà continua conreant una visió més comercial i ensopida, encara que posada al dia en les situacions i el llenguatge, de l’infant que protagonitza les pel·lícules. En realitat, com si fossin petits adults que surten a films que poden gaudir per igual nins i grans. Com es veu, l’aspecte industrial, d’explotació de l’espectacle, encara segueix predominant i no es pot deixar d’assolir cap sector del públic potencial. No obstant això, no deixa ser sorprenent que films d’una comicitat tan grollera com Scary Movie omplin les sales amb nins i nines, quan en realitat estan dirigits a un públic adult molt poc exigent o en realitat no és així?

Francesc Barceló Pastor

(Article publicat a la revista Blanc i negre, nº 18, desembre 2004, pp. 20-21)