Joseph Aloysius Dwan va nèixer a Toronto (Canadà) el 1885. El 1896 emigrà amb la seva família a Estats Units. Acabats els seus estudis universitaris d’enginyeria passà a fer feina a una companyia d’enllumenat elèctric. Un dels clients d’aquesta companyia era Essanay Films de Chicago, que el jove enginyer visità el 1909. No li devia agradar massa la seva feina quan acceptà un treball com a guionista d’aquesta productora cinematogràfica. Allà féu un poc de tot, fins i tot d’actor, però ja el 1911 ocupà la cadira de director de pel·lícules.
Es calcula que Dwan intervingué en aquesta època en devers 1500 films on va exercir diferents oficis cinematogràfics (guionista, actor, productor, ajudant del director, director, etc.). La majoria d’aquests films s’han perdut degut a les condicions precàries de producció i conservació del material filmat. La seva capacitat de feina semblava inexhaurible : només el 1914 dirigí quinze films. Al mateix temps introduí moltes innovacions dins una indústria que encara estava començant. Fou gairebé el primer que dissenyà les escenes abans de filmar-les, un precedent del story-board, possiblement degut a la seva formació d’enginyer. Això repercutia en la rapidesa i estalvi de diners a l’hora de rodar.
El 1915 introduí dues innovacions que des de llavors s’utilitzarien ja sempre: posar la càmera a una grua per rodar una escena des d’una alçada concreta o situar-la damunt una plataforma amb rodes per filmar una escena en moviment (el travelling).
Dwan era un especialista en resoldre els problemes que presentava la tècnica del rodatge i féu que aquesta fos cada vegada millor, fins al punt que les seves aportacions desenvolupades i perfeccionades s’utilitzen encara ara. En això només es veu superat per David W. Griffith en el que suposa la creació de tota una gramàtica cinematogràfica deutora de la literatura victoriana com és el cas del director d’Intolerance.
El 1916 Dwan era considerat com a un dels millors directors de cinema als Estats Units i així va esser fins a l’arribada del cinema sonor al final dels anys vint. D’aquells anys destaquen els films Lie (1914) i Manhattan Madness (1916) amb Douglas Fairbanks. A Fairbanks li agradà tant el treball amb Dwan que el contractà perquè el dirigís a dues de les seves millors pel·lícules : Robin Hood (1922), un dels millors films d’aventures del cinema mut, i The Iron Mask (1929). Aquesta darrera significa l’adéu a tota una època del cinema i tant l’actor/productor com el director n’eren ben conscients. L’arribada del sonor féu canviar tota l’estètica cinematogràfica establerta, els gusts dels espectadors i produí el relleu generacional de tota una munió d’actors que caigueren en l’oblit perquè eren incapaços de parlar davant una càmera sense fer el ridícul, quan fins aquell moment s’havien basat només en el gest i l’expressió mímica.
Molts directors també tingueren problemes per adaptar-se al nou sistema, si no és que el menyspreaven obertament com Chaplin o Renoir, encara que Dwan no fou d’aquests. Així i tot, durant la dècada dels trenta, no obtingué cap encàrrec d’importància, sense que li faltés mai la feina. No fou fins al 1937 que pogué dirigir dues pel·lícules de l’estrella infantil Shirley Temple per a la Fox: una versió de Heidi i Rebecca of Sunnybrook Farm (1938). Això li proporcionà un cert èxit i la confiança de la productora per dirigir films de gran pressupost: Suez (1938) amb Tyrone Power i Frontier Marshal (1939) amb Randolph Scott. La seva especialitat en la comèdia, que adquirí en el cinema mut, li permeté dirigir molts films d’aquest gènere, entre ells T he Three Musketeers (1939), una versió còmica del clàssic de Dumas amb Don Ameche.
Els anys 40 dirigí tota una sèrie de comèdies per al productor Edward Small i l’United Artists: Up in Mabel’s Room (1944), Brewster’s Millions (1945), Getting Gertie’s Garter (1945), totes elles basades en èxits teatrals i protagonitzades per l’actor Dennis O’Keefe.
El 1949 dirigeix per a la petita productora Republic Sands of Iwo Jima amb John Wayne. Aquest films és una de les millors pel·lícules sobre la II Guerra Mundial i possiblement l’obra mestra de Dwan, que combina admirablement el drama, l’acció i la precisió narrativa. Possiblement Clint Eastwood la tingués en compte quan dirigí Heartbreak Ridge el 1986.
La resta de la carrera de Dwan es desenvoluparà ja només dins la Republic, per a la qual dirigirà westerns, films de guerra i d’altres gèneres, molts d’ells produits per Benedict Bogeaus. Entre els westerns destaquen The Woman They Almost Lynched (1953) i Cattle Queen of Montana (1954) amb Barbara Stanwyck i Ronald Reagan. A la darrera etapa de la seva carrera són admirables els films negres plens d’inventiva i habilitat narrativa, després de 45 anys de carrera. Entre ells especialment Slightly Scarlet (1956), sobre una novel·la de James M. Cain, rodat en colors violents, amb una narració seca i dura, només amb els plans que calien per mantenir un clima tens, i que compta amb les interpretacions de John Payne, Arlene Dahl i Rhonda Fleming.
El 1961 Dwan filma la seva darrera pel·lícula: The Most Dangerous Man Alive, un sorprenent film de ciència ficció fet per un home de 75 anys, que Wim Wenders homenatjarà a Der Stand der Dinge (1982).
Durant els vint anys que va romandre retirat, Dwan mantingué una actitud crítica cap a Hollywood, especialment respecte a aquells que havia conegut o que havia hagut de sofrir durant els seus anys d’ofici cinematogràfic. Mentrestant la seva obra anava interessant a les noves generacions de realitzadors i esdevenint font d’inspiració per a moltes pel·lícules. Peter Bogdanovich basà el seu film Nickelodeon (1976) en les experiències professionals d’Allan Dwan, que abans havia recollit en el llibre Allan Dwan: The Last Pioneer (1971). Curiosament l’obra fílmica de Dwan obtingué més reputació entre els crítics una vegada retirat que quan estava en plena activitat. Quan dirigí el seu darrer film era l’últim director de la seva generació, la generació dels pioners, que romania en actiu. Es pot dir que mai no va esser un director amb un gran estil al costat d’altres, però era un tècnic, un artesà formidable, comparable, per exemple, a Raoul Walsh en la construcció impecable i l’acabat perfecte. Ells sí sabien fer pel·lícules.
Francesc Barceló Pastor
(Publicat a la revista Blanc i negre, nº 22, octubre 2005)
No hay comentarios:
Publicar un comentario