George Stevens va néixer el 1904 a Oakland (Califòrnia). A l’edat de cinc anys començà a actuar a la companyia teatral dels seus pares. Desenvolupà ben prest una afecció per la fotografia, que li permeté a l’edat de 17 anys esdevenir ajudant de càmera. Des del 1927 fins al 1930 fou el principal càmera als estudis de Hal Roach. Així fotografià curtmetratges clàssics de Laurel i Hardy i westerns. Arribà a la direcció de pel·lícules el 1930 fent curtmetratges per a Hal Roach, fins que aquest l’hagué d’acomiadar el 1931 per dificultats econòmiques. Stevens se n’anà a la Universal i la RKO, on seguí fent curtmetratges còmics. Personalment no li agradava massa la feina, però féu bona amistat amb els còmics amb qui treballà, especialment amb Stan Laurel i Oliver Hardy.
Fou la RKO qui permeté a Stevens dirigir el seu primer llargmetratge el 1934. Normalment eren comèdies de pressupost mitjà, fins que la seva primera oportunitat de dirigir un film de gran pressupost i actors importants arribà el 1935 amb Alice Adams, una comèdia de costums amb Katharine Hepburn i Fred MacMurray. Adaptava una novel·la de Booth Tarkington que reflectia les dificultats d’una parella de diferent classe social. El 1936 Stevens tingué l’oportunitat de dirigir a Fred Astaire i Ginger Rogers en un dels seus més famosos musicals: Swing Time. El film tenia una excel·lent música de Jerome Kern i contenia alguns temes memorables com “The Way You Look Tonight”.
El 1939 féu un clàssic del cinema d’aventures: Gunga Din. El film comptava amb la presència de Cary Grant, Douglas Fairbanks Jr. i un dels actor preferits de John Ford, Victor McLaglen. Era una adaptació d’un poema de Rudyard Kipling feta per Ben Hecht i William Faulkner, que feren el que pogueren per defugir el caràcter colonialista de la història i centrar-se en l’aspecte purament aventurer.
La qualitat i l’èxit dels films dirigits a la RKO féren que Stevens fós contractat per Metro Goldwyn Mayer i allà tornàs dirigir a Katharine Hepburn acompanyada de Spencer Tracy a la comèdia Woman of the Year (1942), una intriga sentimental entre periodistes amb el rerefons de la Segona Guerra Mundial i la lluita antifeixista. Els guionistes eren Ring Lardner (repressaliat posteriorment per pertànyer al partit comunista) i Garson Kanin. El mateix any Stevens dirigeix una altra comèdia per a Columbia: The Talk of the Town, amb Cary Grant i Jean Arthur acompanyats de Ronald Colman. El to era de comèdia romàntica sofisticada, però també incloïa aspectes crítics sobre el sistema jurídic americà.
En aquell moment de la seva carrera, Stevens ja havia desenvolupat el seu estil com a director. Un sentit aguditzat de la dinàmica visual, fruit de la seva experiència com a càmera, s’uneix a la meticulositat i l’esment amb què preparava cada projecte. Cada film anava precedit d’una investigació sobre els materials i filmava cada escena totes les vegades que calguessin fins arribar a la perfecció. Un cop acabada la filmació es podia passar tot un any muntant el film. Un dels aspectes que més el preocupava era el so, especialment en els seus films dels anys 50.
L’any 1944 Stevens acompanyà les tropes aliades a l’invasió d’Europa per tal de derrotar l’amenaça nazi. Filmà en color el desembarcament a Normandia i la lliberació dels camps d’extermini nazis. Tot aquest material rodat fou aprofitat al documental George Stevens : a Filmmaker’s Journey (1994), muntat pel fill del realitzador, George Stevens Jr. L’experiència de la filmació dels camps de la mort marcà profundament el realitzador i li féu canviar la seva visió del món i de la seva feina com a director de pel·lícules. De llavors ençà els seus films es tornen més introspectius, més lents en el ritme i amb un sentit humanitari i social més acusat.
El 1948 dirigeix I remember Mama, amb Irene Dunne, i que és una exaltació dels valors de la família dins una època difícil com fou la postguerra. Els records que una filla té de la seva mare són una apologia de la figura de la dona forta que manté l’ordre i la unitat dins la seva llar amenaçada per elements externs i també interns.
A Place in the Sun (1951), amb Montgomery Clift i Elizabeth Taylor, és una adaptació de la novel·la de Theodore Dreiser An American Tragedy, un argument que ja havia interessat a Sergei Eisenstein i Josef von Sternberg. El protagonista, degut a l’arribisme social i a conflictes sentimentals, es veu empès a cometre un crim espantós. El judici que se li fa no només el jutja a ell sinó a les condicions socials que l’han portat a aquest extrem.
Shane (1953) és una de les obres mestres del western. La lluita entre grangers i terratinents és objecte d’una posada en escena realista, però que no defuig els aspectes llegendaris i romàntics de la història, subratllats per la mirada infantil. Possiblement és aquesta barreja de realisme i aura de llegenda el que dona un caràcter inoblidable al film.
El 1956 Stevens adapta un fulletó popular d’Edna Ferber, Giant, que és un dels grans melodrames dels 50 i que resisteix perfectament la comparació amb els que estava fent al mateix temps Douglas Sirk a la Universal. La utilització dramàtica i estètica dels grans espais oberts és perfecta; la degradació progressiva d’aquests espais degut a la indústria petroliera il·lustra el pas del temps sobre les persones i les terres al mateix temps que la conflictivitat de les seves relacions. Stevens envesteix contra el racisme inherent a les arrels anglosaxones dels Estats Units.
L’experiència de la filmació dels camps de la mort nazis va fer que el 1959 es decidís a realitzar The Diary of Anne Frank, la noia jueva que morí assassinada a Auschwitz. Stevens abandona el color i filma en un claustrofóbic blanc i negre les experiències d’una infantesa i adolescència marcades pel sofriment i la mort provocats per un món estrany i hostil.
Després d’aquest film, el director passà prop de cinc anys preparant la seva versió de la vida de Jesucrist, The Greatest Story Ever Told (1965). El film, d’una gran bellesa plàstica en els paisatges, encara que fossin tan inequívocament americans com Monument Valley a Utah, gaudeix d’un ritme lent i pausat i d’una estètica moltes vegades basada en composicions geomètriques i en la perspectiva. Desgraciadament se li retallà quasi una hora de metratge i així la segona part del fim, abrupta i ràpida, es veu descompensada en ritme respecte de la primera.
Es pot dir que aquest film tanca la carrera de Stevens, que morí el 1975 a Lancaster (Califòrnia).
George Stevens fou un dels últims artesans-autors de Hollywood, que es pogué permetre la independència dins la indústria gràcies a la qualitat artística dels seus films i a l’èxit de públic, tal vegada com Howard Hawks o David Lean, encara que les diferències d’estil dels tres siguin evidents. Stevens escrivia amb la càmera sobre emocions i sentiments que tothom podia comprendre, una manera de fer cada vegada més rara dins el cinema actual i que caracteritza la grandesa del cinema clàssic.
Francesc Barceló Pastor
(Publicat a la revista Blanc i negre, nº 21, juny de 2005)
No hay comentarios:
Publicar un comentario