La filmografia truncada d'Erich von Stroheim

Erich Stroheim va néixer el 1885 a Viena. Era fill d’un fabricant de capells de palla jueu, però enlloc de continuar el negoci familiar emigrà a Estats Units als primers anys del segle XX. Va tenir feines diverses fins que el 1914 viatjà a Hollywood. A la indústria cinematogràfica treballà com a extra i arribà a formar part de la companyia de David Wark Griffith, on arribà a esser ajudant de direcció i conseller militar degut a la seva estada a l’exèrcit imperial austro-hongarès, encara que la seva experiència allà fos negativa.

            El 1917 Estats Units entrà a la I Guerra Mundial i Stroheim començà a interpretar el paper d’oficial prussià malvat a nombrosos films muts (Hearts of the World, 1918,  de Griffith). La seva fesomia pètria, el crani rapat a l’estil militar, l’absència de somriure a l’expressió esquerpa feren que a la publicitat dels films se li digués “l’home a qui vostè li agrada odiar”.

            Però les ambicions de Stroheim anàven més enllà que fer de dolent a les pel·lícules. Aleshores ja havia col·locat el « von » aristocràtic davant el seu llinatge i el fill del fabricant de capells esdevingué el descendent d’una família de la noblesa prussiana. La resta de la seva vida llur capteniment i imatge personal s’adaptarien a aquesta figura imaginària que ja no abandonaria mai pus.          

            Quan la Universal li donà l’oportunitat de dirigir un film, es mostrà com a un autor total escrivint el guió, dissenyant els decorats i actuant ell mateix com a protagonista. El resultat fou Blind Husbands (1919) on una esposa americana és seduida per un tinent austriac dissolut  als Alps. Notes característiques del films i de la restant filmografia de Stroheim com a director seran el triangle amorós, el climax de la lluita entre dos antagonistes masculins i sobretot l’obssessió per la decadència i l’acurat esment al detall. El tema sexual a més apareixia de manera enginyosa i sumptuosa a la vegada.

            El seu següent film The Devil’s Passkey (1920) venia a esser una repetició del seu primer èxit, amb el rerefons del món del teatre. El 1922 dirigeix Foolish Wives, on la Universal li havia donat carta blanca per fer el que volgués. Va esser el primer film que costà un milió de dòlars i la seva filmació durà un any. Stroheim recreà l’ambient de Montecarlo fins al darrer detall per contar una història on s’enfronten la hipocresia americana i la decadència europea dins una trama de seducció, triangle amorós i perversió sexual. La duració del film era de 30 rodets, però el supervisor de l’estudi Irving Thalberg el reduí fins a deu només. Després la censura americana i europea encara van mutilar més la pel·lícula. Així i tot el film tingué èxit.  El 1971 l’historiador del cinema Arthur Lenning intentà una reconstrucció del film utilitzant diverses còpies existents.

            Stroheim deixà la Universal després que l’acomiadassin del rodatge de Merry-Go-Round i passà a la Goldwyn Films per rodar Greed (1924),  una de les obres cabdals del cinema mut, basada en una novel·la de Frank Norris, un deixeble americà de Zola. El film és l’obra mestra del director que conta una vegada més un triangle amorós, però aquest cop els seus personatges són de classe baixa i es mouen pels motius més primaris com puguin esser la cobejança de diners que és més poderosa que qualsevol sentiment i porta a la follia i al crim,  la recerca del benestar personal, la passió sexual i la venjança. El resultat final durava fins a 10 hores però l’estudi, que, durant el rodatge, havia esdevingut la Metro Goldwyn Mayer amb Irving Thalberg com a cap de producció, el reduí a 140 minuts. El metratge rebutjat es destruí. La pel·lícula fou condemnada pels crítics i ignorada pel públic de l’època. La restauració del film s’ha pogut fer posteriorment utilitzant fotos fixes.

            El 1925 la Metro encara donà a Stroheim l’oportunitat de rodar una adaptació de l’opereta de Franz Lehar The Merry Widow. Aquesta vegada el film fou un èxit de crítica i públic, encara que s’hagué de canviar el final previst. El director deixà molts pocs elements de l’obra original a la seva versió i convertí el que era una opereta vienesa sentimental lleugerament cínica en un nou estudi de la decadència de la noblesa europea. L’arribisme social, la sordidesa dels sentiments, el fetitxisme i la decadència física són alguns del elements que utilitza Stroheim per subvertir la mel i sucre de l’obra original.

            Després de l’èxit del film la Metro acomiadà Stroheim, encara que els modals autocràtics del director tampoc contribuien a la pau amb els productors. Per a la Paramount dirigí el 1928 The Wedding March, on per una vegada el director conta una història d’amor sincer entre un príncep i una noia del poble, feta malbé per l’obligació del protagonista de casar-se amb la filla d’un milionari per salvar la seva família. El film, que tenia dues parts, fou un fracàs econòmic. La segona part s’ha perdut.

 El 1929 l’actriu Gloria Swanson i la seva parella d’aleshores Joseph Kennedy, el pare de JFK, li oferiren la direcció d’un film independent: Queen Kelly, el darrer film mut de Stroheim. En principi, el film era un melodrama sobre una noia sortida d’un convent seduida per un aristòcrata alemany que es casa amb la reina boja d’un petit regne europeu. La noia, per la seva banda, hereta una fortuna basada en una xarxa de bordells. Swanson,  temerosa per la censura i per la seva imatge, suspengué el rodatge i acomiadà Stroheim. La pel·lícula s’estrenà anys després en un muntatge fet per l’actriu i productora que no tenia res a veure amb la idea original.

            La Fox encara donà una darrera oportunitat a Stroheim per rodar un film sonor: Walking Down Broadway (1933). Era una nova història de triangle amorós contemporani on sorgien subterraniàment diversos temes sexuals que els directius de la Fox trobaren massa forts per al seu moment. El film fou remuntat i se li afegiren escenes rodades per un altre director. S’estrenà com Hello, Sister i no portava el nom de qui l’havia dirigit.

            Stroheim abandonà per sempre la direcció de pel·lícules i es dedicà només a fer d’actor a diverses pel·lícules americanes i europees. En destacarem només tres per diversos motius: La grand illusion (1937) de Jean Renoir, un film pacifista i humanista on Stroheim tornar a interpretar a un oficial prussià; Five Graves to Cairo (1943) de Billy Wilder, un film de guerra on comparteix repartiment amb un mallorquí de la Bonanova que nomia Fortunio; finalment Sunset Boulevard (1950) també de Billy Wilder, on Stroheim és el majordom i antic director d’una actriu decadent del cinema mut interpretada per Gloria Swanson. La pel·lícula que ambdós li projecten a William Holden en un moment del film és Queen Kelly...

            Erich von Stroheim morí el 1957 a Maurepas, França.

            Finalment citarem al mateix Stroheim:”Si vius a França i has escrit un bon llibre, o pintat un bon quadre o dirigit una pel·lícula destacada cinquanta anys abans i després no has fet res més, encara et reconeixen com a un artista i se t’honora com a tal. A Hollywood..., a Hollywood ets tan bo com la teva darrera pel·lícula”.

Francesc Barceló Pastor

(Publicat a la revista Blanc i negre, nº 14, febrer de 2004)

La noia "It": Clara Bow (1905-1965)

Esser un símbol sexual és una càrrega pesada, especialment quan una està cansada, ferida i desconcertada. Clara Bow

            Clara Bow va esser el símbol de l’era del jazz al cinema, els feliços anys vint, que Scott Fitzgerald va descriure en les seves novel·les. La noia moderna, sense prejudicis, esvalotada i amb unes ganes enormes de diversió i sexe, el que es deia una “flapper”. Un símbol d’abans que el codi Hays s’implantés a Hollywood i que la Gran Depressió acabés amb totes les bauxes i els disbarats. Llavors les ombres de l’expressionisme envairien el cinema, premonició del feixisme dels anys 30.

Clara Bow va néixer a New York, al barri de Brooklyn, el 1905. La seva mare Sara, malalta dels nervis, havia sofert ja dos avortaments. El matrimoni amb Robert Bow, un cambrer, no havia estat sortat. El pare desapareixia sovint  i quan tornava a casa era per abusar verbalment i física de mare i filla. La mare es prostituia per guanyar doblers per menjar, mentres tancava a la filla dins un armari quan no hi era.

Els veïns es reien de les robes esparracades de la noia, a qui només li quedava el recurs de submergir-se dins les revistes de cinema. Veia pel·lícules quan podia i feia com que actuar davant el seu mirall tota sola.

Desafiant l’oposició violenta de la seva mare, es presentà el 1921 a un concurs de la revista Motion Picture Magazín per cercar noves cares per al cinema. Guanyà el concurs i obtingué un petit paper a Beyond the Rainbow (1922). En saber-ho, la mare intentà matar la filla mentres dormia. A resultes d’això Clara sofrí d’insomni tota la seva vida.

Clara seguí fent petits papers al cinema. La seva mare morí el 1923 i ella se sentí responsable de la seva mort. El mateix any féu una prova a Hollywood i fou contractada per la Paramount, però només obtingué petits papers. Es portà el seu pare i provà de muntar-li diversos negocis però aquest  ja era un alcohòlic sense solució.

Malgrat tot, era apreciada entre els companys de professió. El 1925 intervingué a The Plastic Age. El film fou un èxit i Clara Bow esdevingué finalment una estrella del cinema .

El punt més alt de la seva popularitat fou la pel·lícula It (1927), on ella representava esser l’encarnació mateixa de l’atractiu sexual (l’”It” del títol). A partir d’aquell moment esdevindria la noia “It”.

Tal volta volent respondre a aquesta imatge cinematogràfica tingué nombroses relacions amoroses amb actors i directors i desenvolupà una afecció fora mida per la velocitat amb el seu cotxe vermell. El desordre regnava a la seva casa, mentres la seva família i personal li prenien els doblers. Ara feia quatre pel·lícules a l’any. Estranys rumors sense fonament sobre la seva vida sexual començaren a córrer.

La societat de Hollywood la refusava. En no esser  ja convidada a festes, començà a jugar a cartes a casa seva   tota la nit. El públic no feia cas d’aquestes històries i rebia fins a 30.000 cartes per mes dels fans.

No obstant això, els dos trets de la personalitat de Clara que més fascinaven el públic, la seva energia i llibertat de moviments, es veren frenats per l’arribada del cinema sonor. La seva veu no era dolenta però la retgiraven els micròfons. Així i tot provà de cantar al film “True to the Navy” (1930).

            En aquella època conegué el qui seria el seu marit, Rex Bell, un actor de westerns.

            Sobtadament es va veure embolicada en un seguit d’escàndols on es barrejaven deutes de joc, adicció a les drogues i sexualitat esborrajada. L’únic vertader eren les deutes de joc.

            Es va recloure a la seva casa de la platja, impossibilitada de poder treballar amb normalitat. Ingressà a un sanatori, mentres que la Paramount li rescindia el contracte. Als 25 anys la seva carrera semblava acabada.

            Clara es retirà al “Rancho Clarita” de Rex Bell durant un any. Després firmà un contracte amb la Fox per dues pel·lícules: Call Her Savage (1932) i Hoopla (1933). Ambdues van esser un gran èxit. Després es retirà del cinema definitivament.

            Es va casar amb Rex Bell. Tingueren dos fills. Malgrat la seva fragilitat mental, Clara sempre lluità perquè tinguessin una infantesa millor que la seva.

            Rex s’anà interessant progressivament per la política i les seves absències del “Rancho” eren cada vegada més llargues. Clara començà a sofrir misterioses malalties que els metges no descobrien.

            Davant la intenció de Rex de presentar-se per governador de Nevada,  provà de suicidar-se. Li era intolerable la idea de tornar a la vida pública. El marit perdé les eleccions, ingressà Clara a un sanatori i va vendre el “rancho”.

            Al sanatori Clara rebé tractaments de xoc i teràpia psiquiàtrica intensa. Li diagnosticaren esquizofrènia.

            Sortí del sanatori el 1950. El marit li posà una acompanyant que tingués cura d’ella. Pràcticament el seu matrimoni ja no existia. Ella passava els dies nedant, pintant, llegint i contestant la correspondència. Escrivia cartes als actors i actrius de moda i se sorprenia que aquests li contestassin i li diguessin quant  l’admiraven.

            El millor de la seva vida actualment eren els seus dos fills. S’havien casat i Clara fou àvia. No es comunicava molt amb el seu marit, però ambdós es preocupaven l’un per l’altre. Rex morí el 1962.

            El 26 de setembre del 1965 Clara morí d’un atac de cor. Estava mirant una pel·lícula a la televisió: The Virginian, un film del 1929 amb Gary Cooper de protagonista. Feia molts anys havia estat el seu amant.

            Com altres actors i actrius del cinema mut, Clara no morí oblidada. Abans de la seva mort hi hagué un interès per part dels estudiosos per recuperar les seves pel·lícules. La Paramount no cooperà. L’estudi no havia fet cap esforç per conservar les velles pel·lícules de Clara i algunes d’elles havien desaparegut ja definitivament.

Francesc Barceló Pastor

(Publicat a la revista Blanc i negre, nº 13, desembre de 2003)

Truffaut i els llibres

François Truffaut a la seva biblioteca

L’any 1976 TVE va emetre una llarga entrevista de prop de dues hores amb el director francès François Truffaut (1932-1984). Aquest fou entrevistat a casa seva pel director del programa Revista de cine, Alfonso Eduardo Pérez Orozco. El lloc era l’estudi del director, ple de llibres per totes parts, fins i tot amb caramulls pel terra, que era on seien. Involuntàriament s’assemblava a un dels decorats del film Fahrenheit 451 (1966), que és on Truffaut ha expressat més clarament el seu amor pels llibres i l’horror per la seva destrucció. Les flamarades dels bombers que cremen llibres semblen cremar éssers vius, i el autors de la malifeta adopten posats d’assassins. Seria l’única vegada que Truffaut s’acostaria a la ciència-ficció, tot adaptant l’obra de Ray Bradbury.

No és gens estrany que la casa de Truffaut estigués plena de llibres, ja que la relació del director amb la literatura és evident des de la seva primera pel·lícula, Les quatre cents coups (1959). El nin protagonista llegeix d’amagat a Balzac, a qui té aixecat un petit altaret.

Trobam en l’obra de Truffaut dos apartats a l’hora d’analitzar les seves lectures preferides i, per tant, quins seran els autors que adaptarà a la pantalla. Per una part, la novel·la negra americana, segurament llegida mitjançant la Série noire de Gallimard, i per l’altra, els autors que traspuen un cert romanticisme, que estaria més a prop del concepte de l’ »amour fou », tan estimat pels surrealistes i  Buñuel.

La vessant negra de l’obra de Truffaut es recolzarà damunt autors tan diversos com David Goodis (Tirez sur le pianiste, 1960), William Irish (La mariée était en noir, 1968, i La sirène du Mississippi, 1969), un autor també adaptat per Hitchcock a Rear Window (1954), i Charles Williams (Vivement dimanche, 1983). Les dues adaptacion de William Irish o Cornell Woolrich, ja que l’escriptor emprava igualment els dos noms, estan properes de l’altra gran vessant de l’obra del director francès.

Aquesta hem dit que eren les obres on les relacions amoroses es porten a límits extrems, fins i tot la mort voluntària a mans de l’ésser estimat. Podem recordar les dues adaptacions que féu Truffaut del novel·lista Henri Pierre Roché (1879-1959): Jules et Jim (1962) i Les deux anglaises et le continent (1971), amb situacions similars de triangle amorós, encara que invertides, amb dos homes i una dona a la primera, dues dones i un home a la segona.

Truffaut també adaptà a la pantalla els diaris d’Adèle Hugo (1830-1915), la filla de Victor Hugo, que fugí de la casa paterna a l’illa de Jersey per tal de seguir un tinent dit Alfred Pinson fins al Canadà i al Carib. La follia amorosa de la filla d’Hugo queda reflectida al  Journal de l’exil i a la nombrosa correspondència enviada al pare on li conta totes les penúries del seu dolorós itinerari. El film es diu L’histoire d’Adèle H. (1975).

La chambre verte (1977), una adaptació de Henry James, és una pel·licula inclassificable. Gairebé mai no s’ha vist reflectit a una pantalla el respecte i l’emoció despertada pel record dels que ja no hi són com en aquest petit film, ben lluny de qualsevol tipus de connotació necrofílica.

Finalment a La nuit américaine (1973), Truffaut s’interpreta a ell mateix en la comesa de director de pel·lícules. Porta un aparell per a la sordesa, com Buñuel, i el seu oci nocturn l’ompl amb llibres. Se li fa repetitiu el malson del nin que prova de robar les fotos de Citizen Kane a un cinema tancat.

Francesc Barceló

(Publicat a la revista Blanc i negre, nº 26, juliol de 2006)

Wyatt Earp, Frontier Marshall

Un matí assolellat el sheriff del poble deixa passar el temps mig avorrit mentres seu a un balancí. Els genets i la gent van i vénen. Cansat de la seva positura allarga les cames i en recolza una a la columna de fusta de la porxada. El sheriff es diu Wyatt Earp. El poble és Tombstone i l'any 1881. La pel·lícula és My darling Clementine, de John Ford.

Henry Fonda a My darling Clementine (1946)

 

Però qui és Wyatt Earp? És un personatge que ens trobam a molts westerns com a figura principal o secundària i que va tenir una existència real i ben documentada, fins al punt que ell mateix col·laborà a una mena de biografia seva que es publicà el 1931. En aquest article repassarem breument la seva vida i les pel·lícules on apareix..

Wyatt Berry Stapp Earp va néixerel 19 de març de 1848 a Monmouth (Illinois) i creixé com un al·lot de camp a una granja d’Iowa. El 1864 la seva família s’establí a Califòrnia. Treballà com a conductor de diligències i caçador de búfals. Després començà la seva relació un tant ambígua amb el món de la llei i la justícia. Fou “marshall” a les ciutats de Wichita, Kansas i Dodge City (Kansas). Sobre aquesta etapa dirigí Jacques Tourneur el 1955 el film Wichita, on Earp està interpretat per Joel McCrea.

En aquells anys va fer amistat amb altres personatges com Bat Masterson i Doc Holliday, personatges cinematogràfics també, i establí la seva reputació d’home de la llei i jugador. Morí la seva primera dona i un segon matrimoni sembla que no funcionà. Pareix esser que també tingué problemes amb l’alcohol. Aquests aspectes obscurs de la seva vida apareixen reflectits al film citat de Lawrence Kasdan, que és pràcticament una biografia sencera del personatge, encara que irregular i fallida.
Ell i la seva família es traslladaren posteriorment a la ciutat de Tombstone (Arizona), on tingué lloc l’episodi més famós de la seva biografia. Obtingué la concessió de joc al “Saloon” Oriental i conegué la seva tercera dona, Josie. El 1881, una enemistat amb la família Clanton acabà amb el famós duel a l’OK Corral. Prèviament els Earp s’havien fet triar com a homes de la llei a la ciutat. Moriren tres components de la família Clanton. Els tres germans Earp, Virgil, Wyatt i Morgan, sobrevisqueren juntament amb Doc Holliday.

Aquest episodi queda reflectit a alguns dels millors exemples del gènere western: Pasión de los fuertes (My Darling Clementine , 1946) de John Ford, on Wyatt és interpretat per Henry Fonda, i Duelo de titanes (Gunfight at the OK Corral, 1957) de John Sturges, amb interpretacions de Burt Lancaster (Earp) i Kirk Douglas (Holliday). Lancaster parlà amb gent que havia conegut personalment a Earp per preparar el seu paper.

L’enemistat de les dues famílies Earp i Clanton prosseguiria després del duel amb més morts i venjances per ambdues parts. John Sturges recull aquesta etapa al seu film La hora de las pistolas (Hour of the Gun, 1967), on James Garner és Wyatt Earp, i Lawrence Kasdan al seu film incideix en el fet de la posició d’Earp com a representant de la llei per efectuar la seva venjança.

Entre 1885 i 1887 Earp i la seva dona viuen a San Diego (Califòrnia). Ell continua jugant i inverteix els doblers en propietats i “saloons”. També es dedica a les carreres de cavalls. El 1897 trobam la parella a Alaska durant la febre de l’or, on posen un altre “saloon”. El 1901 s’estableixen a Tonopah (Nevada) amb negocis de joc, “saloons” i mines.

Wyatt Earp passà els seus darrers anys explotant negocis de mines al desert de Mojave, però el matrimoni estiuejava a Los Angeles on feren amistat amb els primers artistes de Hollywood i vivien de les seves inversions en propietats i mines. Earp es dedicà a assessorar els primers westerns que es filmaren, entre ells els de William S. Hart (1864-1946), el primer cowboy de la pantalla, i Tom Mix (1880-1940). La relació entre Earp i Tom Mix apareix al mediocre film Asesinato en Beverly Hills (Sunset, 1988) de Blake Edwards, on James Garner torna a esser Earp i Bruce Willis és Tom Mix.

Wyatt Earp també es topà amb Charles Chaplin, que coneixia prou bé la seva fama de pistoler, i amb un jove John Ford, amb qui parlà extensament del famós duel a l’OK Corral de Tombstone. La conversa, on Earp describí el duel com si d’una acció militar es tractàs, segurament serví molts anys després per filmar les escenes de Pasión de los fuertes, la millor pel·lícula sobre el personatge i un dels films més inspirats de John Ford, encara que tergiversi un tant els fets. Earp també apareixiria, encara que episòdicament, a un dels darrers films de Ford: El gran combate (Cheyenne Autumn, 1964). L’interpretava James Stewart.

Finalment Wyat Earp morí a Los Angeles a l’edat de 81 anys el 13 de gener de 1929. El 1931 es publicaren les seves memòries escrites en col·laboració: Wyatt Earp, Frontier Marshall.


                                                                         Francesc Barceló Pastor

(Publicat a la revista Blanc i negre, nº 11, juliol de 2003)