Major Dundee

La recent publicación en DVD de la versió parcialment restaurada de Major Dundee (1965) de Sam Peckinpah, ens permet entreveure un film que hagués pogut ser considerat com a una obra mestra del western. El que en queda és un esborrany quasi complet del projecte original.

Vejam un poc la història d’aquest film maleït. Sembla que la productora Columbia volia realitzar un western èpic protagonitzat per Charlton Heston i dirigit per John Ford. Ford, en aquells moment, estava ocupat filmant Cheyenne Autumn (1964), i a més no semblava massa interessat en el material que li oferia la Columbia.  A la fi, el projecte va caure en mans de Sam Peckinpah, que fins aquell moment tenia experiència com a realitzador de televisió i havia dirigit dos westerns, el més preuat per la crítica fou Ride the High Country (1962) amb Randolph Scott i Joel McCrea. Acceptà l’encàrrec de Columbia i es va veure per primera vegada amb un gran pressupost i amb actors de primera fila com eren Heston i Richard Harris. El rodatge s’havia de fer gairebé tot en exteriors a Mèxic.

A partir d’aquell moment començaren els problemes. Sembla que el guió no estava acabat en començar a filmar i a més, Peckinpah es degué veure desbordat de qualque manera per la magnitud del treball: un film de grans proporcions amb un equip molt nombrós, gran quantitat d’exteriors, etc.

A més l’actitud del director cap als seus subordinats i companys no semblava la més adient, arribant al maltractament i a l’acomiadament directe de qui no li queia en gràcia. Per altra banda, la seva afecció per la beguda i les bauxes nocturnes sembla que no ajudava gaire al bon funcionament de la filmació. Tant és així, que la Columbia, tement-se un desastre econòmic i artístic li va llevar pressupost i li va acursar els dies de rodatge. Heston va intervenir per oferir íntegrament el seu sou perquè Peckinpah pogués acabar el film segons el seu projecte original

Acabats la  filmació i el primer muntatge, sembla que la pel·lícula durava unes quatre hores i mitja, el que era inviable per estrenar. Es va fer un segon muntatge de 156 minuts i una preestrena que tingué unes crítiques molt negatives. El film es va tornar a acursar tot arribant als 123 minuts. Aquesta versió prescindia de les escenes més violentes i sembla que va fer desaparèixer les primeres experiències de Peckinpah amb la càmera lenta. A més, se li va afegir una música triumfalista de Daniele Amphiteatrof que no s’adaptava gens al gust del director. El resultat era que moltes situacions no tenien cap ni peus en faltar material rodat i que, fins i tot, se li havia donat un altre sentit al que quedava. A Espanya, finalment, el film es va estrenar amb una duració de 117 minuts. El fracàs de la pel·lícula va ser mundial i aviat va desaparèixer de circulació.

Què conta la pel·lícula? Bàsicament la recerca i destrucció d’una banda d’indis apaches refugiats a Mèxic responsables de nombroses matances i fets violents, per un batalló de cavalleria nord-americana integrat per soldats, rebels sudistes i presidiaris. El film té lloc el darrer any de la guerra civil americana, el 1865. El segrestament d’uns nins i la mort de la seva família i d’un destacament militar mou al major Amos Dundee (Heston), comandant d’una presó militar, a posar en marxa aquest batalló tan heterogeni. Sembla que ho fa per qüestions d’ascens personal, en sentir-se humiliat fent de comandant d’una presó, un càstig per haver actuat desencertadament a la batalla de Gettysburg. L’argument s’acosta molt al de Rio Grande (1950) de John Ford, encara que amb totes les diferències imaginables.

La idea que tenia Peckinpah era la de traslladar el clàssic Moby Dick de Melville al terreny del western, on la balena blanca seria substituida pel cap apache Sierra Charriba i la seva partida, i Dundee seria una mena de capità Ahab.  A la fi, Dundee no trobaria mai a Charriba i el batalló, delmat per les baixes i els odis interns, trobaria la mort en un enfrontament amb els cuirassers francesos de l’emperador Maximilià, en creuar el Rio Grande de tornada als EUA. Casi res de tot això quedava, per exemple, a una versió en vídeo que es podia veure pels anys 80 i que devia ser la de l’estrena espanyola. Especialment ridícul era l’episodi de la recaiguda dins l’alcoholisme i la depressió de Dundee, lluny dels seus soldats i curant-se d’una ferida a la ciutat mexicana de Durango, a més d’un episodi amorós que no quedava gaire clar. Tampoc no quedava molt ben explicada la causa de l’odi entre Dundee i l’oficial sudista Tyreen (Harris), ambdós sudistes i amics, però ara a bàndols diferents.

Així que Major Dundee romania com un exemple més de film mutilat per la productora, com ho podien ser The magnificent Ambersons (1942) d’Orson Welles o A Star is Born (1954) de George Cukor.

L’any 2005 es va trobar una part del material rodat descartat del primer muntatge i amb ell s’ha pogut reconstruir en part una nova versió de 136 minuts, que dóna més sentit al film, però així i tot queda enfora de la versió original de 156 minuts. A més Christopher Caliendo ha compost una nova banda sonora molt més adient que la primitiva. De totes formes podem dir que hi ha uns vint minuts de material que roman perdut i que donarien el sentit complet al que hagués pogut ser un gran film. El que ara es pot veure ens deixa amb les ganes de saber més sobre els personatges i les diferents situacions: els conflictes interns entre ells, la reflexió sobre la divisió intrínseca de la nació americana possiblement heretada dels seus origens europeus tant de país com de religió, el conflicte entre lleialtat, honor i amistat, l’imperialisme de l’acció militar que reflecteix el film, la soledat i desarrelament del protagonista, que podem veure, per exemple, a The Searchers (1958), l’obra mestra de John Ford, i que aquí només troba sentit dins la llar artificial que suposa la institució militar i els seus deures. I, finalment, què semblants ens pareixen les figures cobertes amb el capot militar de Heston i John Wayne al film citat de Ford. El fons que les envolta és un dels horitzons més desolats que hem pogut veure mai a una pel·lícula.

F. Barceló

(Article escrit a l'any 2007 per a la revista Blanc i negre i no publicat per tancament de la mateixa)

Platets voladors

Earth vs. Flying Saucers (1956)

El mes de juny de l’any 1947 el pilot americà Kenneth Arnold veié des de la seva avioneta una formació de nou estranyes naus que no havia vist mai. Volaven a prop del Mount Rainier a l’estat de Washington. El mateix Arnold batejà aquestes naus com “platets voladors” i així va néixer una de les llegendes urbanes més populars del segle XX. Posteriorment es va dir que aquestes naus eren avions militars en proves d’un nou tipus, però ja ningú en va fer cas.

L’ambient de guerra freda, la por que provocaven les armes atòmiques, la psicosi d’una invasió imminent per part d’enemics ignorats, tot això féu que veure ovnis al cel es tornés una cosa freqüent als anys 50. I naturalment els platets voladors arribaren al cinema.  Podem citar algunes pel·lícules com The Thing of Another World (1951) de Christian Nyby, un film claustròfobic amb un extraterrestre monstruós que influirà a moltes pel·lícules posteriors, The Day the Earth Stood Still (1951) de Robert Wise, que és una advertència sobre l’amenaça atòmica feta per Klaatu, un extraterrestre paternalista, Invaders from Mars (1953) de William Cameron Menzies, on un nin s’enfronta a una invasió de marcians, War of the Worlds (1953) de Byron Haskin, adaptació de la novel·la de Wells, o Earth vs. the Flying Saucers (1956) de Fred F. Sears, on els platets voladors són decididament agressius.

L’amenaça extraterrestre de la dècada dels 50 va desaparèixer de les pantalles durant els 60. La peculiar atmosfera d’aquests anys féu que el fenòmen que tanta gent deia veure, però del que ningú mai no ha pogut aportar proves certes davant la ciència, féu que els extraterrestres esdivenguéssin portadors de pau i germanor universals. Això donà peu fins i tot a derivacions sectàries barrejades d’ideologia hippy. L’arribada d’aquests missatgers benèfics de l’univers semblava imminent. Tant propera semblava que Steven Spielberg filma el 1977  Close Encounters of the Third Kind, on l’adveniment dels extraterrestres es filma com una barreja entre les pel·lícules de Cecil B. DeMille i un espectacle de discoteca. Però bé, erem als temps de Saturday Night Fever.

El mateix Spielberg continuarà essent el difusor d’aquesta propera arribada amb ET the Extra-Terrestrial (1982), un melodrama sentimental de ciència ficció per a infants, que demostra la perícia tècnica del director per assolir bons ingressos de taquilla.

A l’altra part de la balança estarien Ridley Scott i el seu Alien (1978) o el Predator (1987) de John McTiernan, on els extraterrestres de torn ja no tenien res de bons al·lots.

Erem ja a l’època de Reagan i el món ja no estava per bromes, com tampoc hi està ara després de que els EUA rebéssin l’impacte terrorista del 11-S. El mateix Spielberg ha abandonat els seus extraterrestres bonifacis i filma una nova versió de War of the Worlds (2005), la novel·la de H.G. Wells ja citada, on els EUA són envaïts per uns marcians gens amistosos.

Com a curiositat hauriem de citar la pel·lícula del director català Oscar Aibar Platillos volantes (2003), que recull un cas de crònica negra, on uns obrers de Terrassa esdevenen investigadors del fenòmen ovni als anys 70 i trien el suïcidi per tal de poder reunir-se per a sempre amb les suposades entitats extraterrestres. A això en Marx li hagués dit alienació.

Francesc Barceló

(Publicat a la revista Blanc i negre, nº 25, abril de 2006)

Dorothy Arzner (1897-1979): els homes fora de camp

     

       Dorothy Arzner fou l’única dona que feu una carrera de directora amb una obra extensa al Hollywood dels anys 20 i 30. De fet, fins al moment, és la dona que ha dirigit més films dins la indústria americana del sistema d’estudis (18 pel·lícules). El seu darrer film fou realitzat el 1943 i llavors la seva figura caigué dins l’oblit fins que va ésser rescatada pels estudiosos ja dins els anys 70. Ocupa una posició gairebe excepcional ja que fou l’única dona membre del Directors Guild, el sindicat de directors de Hollywood, al seu temps. La seva obra reflecteix un canvi en la representació de la dona dins el cine comercial americà de l’època.


Arzner va néixer a San Francisco el 1897, però els seus pares es traslladaren a Los Angeles i obriren un cafè freqüentat pels actors i directors del Hollywood mut. Començà la carrera de medicina i treballà com a conductora d’ambulàncies, fins que la visita a un estudi de cinema li revelà la seva autèntica vocació. Trobà feina a una companyia filial de la Paramount com a mecanògrafa, però aviat començà a escriure guions i aprengué a muntar les pel·lícules. Així esdevingué una de les muntadores més notables de Hollywood, per exemple a Sangre y arena (Blood and Sand, 1922) de Fred Niblo, amb Rodolfo Valentino. A la Paramount muntà uns cinquanta films i davant l’amenaça de Dorothy d’anar-se’n a la rival Columbia, la companyia accedí a confiar-li la direcció de la seva primera pel·lícula, Fashions for Women (1927), un film encara mut, que obtingué un gran èxit comercial.


Les pel·lícules posteriors funcionaren bé a la taquilla i el 1929 dirigí la seva primera pel·lícula sonora: La loca orgía (The Wild Party), amb Clara Bow. La pel·lícula resultà sorprenent per a la seva època i un èxit de crítica i públic. També fou innovadora en l’aspecte tècnic del cinema sonor per esser la primera pel·lícula on s’emprà un micròfon muntat sobre una canya de pescar per gravar la veu dels actors. El film, ambientat en un col·legi per a al·lotes, introdueix ja alguns temes lèsbics en clau que seran freqüents a l’obra d’Arzner.


Els següents films d’Arzner són exemples clars del cinema que es feia a Hollywood abans que s’implantés la censura del codi Hays. Anybody’s Woman (1930) conta les conseqüències d’una nit de follia per a la ballarina interpretada per Ruth Chatterton, l’actriu principal de molts dels fims de la directora. Working Girls (1931) és un relat dur i verídic sobre les al·lotes que cerquen feina a New York durant la Depressió i que viuen plegades a un hotel per a dones, el que permet a la directora incloure detalls lèsbics sota la forma d’actituds i mirades més que no en l’argument.


Arzner dirigí onze pel·lícules per a la Paramount entre 1927 i 1932. Llavors deixà la companyia i treballà com a directora independent per a varis estudis. El films d’aquesta etapa són més coneguts i establiren la reputació d’Arzner de llançar actrius joves com Katherine Hepburn a Hacia las alturas (Christopher Strong, 1933), on una dona independent i aviadora de professió (personatge basat en Amelia Earhart) té una relació amb un polític casat; Rosalind Russell a La mujer sin alma (Craig’s Wife, 1936), l’obra mestra de la directora, on la protagonista utilitza la fortuna del marit i el matrimoni per assolir els seus somnis de poder; i Lucille Ball a Dance, Girl, Dance (1940) amb dues ballarines amigues enfrontades posteriorment pel mateix home. El tema de l’al·lota que dubta entre l’amor i el poder que donen els diners i un matrimoni adient torna a sorgir a The Bride Wore Red (1937) amb Joan Crawford.


Dorothy Arzner va esser relacionada sentimentalment amb un gran nombre d’actrius, però visqué la major part de la seva vida amb Marion Morgan, coreògrafa de Dance, Girl, Dance.


La seva carrera de directora acabà a l’any 1943 per raons que encara no estan clares. De llavors ençà dirigí films d’entrenament per als membres femenins de l’exèrcit i pel·lícules publicitàries per a la Pepsi Cola, a requeriment de la seva amiga Joan Crawford. També dirigí teatre amb obres que tenien de protagonista a Billie Burke, una de les seves actrius preferides.


Durant els anys 60 i 70 va esser professora de l’UCLA ensenyant la tècnica del guió i direcció fins a la seva mort a l’any 1979. Francis Ford Coppola fou alumne seu.


Els crítics s’han preguntat freqüentment si Arzner va esser una víctima femenina del sistema d’estudis de Hollywood o una feminista rebel dintre d’un sistema dominat per homes. Ella es va considerar com a una directora de Hollywood fent la feina que li calia a l’estudi. Tingué èxit per la seva habilitat i empenta, però li ajudaren l’estil i aparença d’home (quasi sempre anava vestida amb roba masculina i amb els cabells curts). La destresa per reduir la seva consideració d’excepció dins un món masculí li va permetre triunfar com a directora enmig dels codis i expectatives del sistema d’estudis.


Tal volta com a conseqüència d’aixó, encara que els seus melodrames tenen com a protagonistes a dones solitàries i que les seves millors pel·lícules són les que exploren la companyonia i les fissures dels grups de dones, mai no perd de vista els importants sacrificis i compromisos necessaris que les dones fan perseguint l’èxit professional. Com deia ella mateixa: “quan treballo a un estudi, agafo el meu orgull, en faig una bolleta i el tir per la finestra”. Qualsevol que sigui la seva feina, les al·lotes treballadores d’Arzner sempre ocuparan el centre de l’esguard de la càmera, encara que fora de camp els homes estiguin inevitablement a l’aguait.

Francesc Barceló Pastor

(Publica a la revista Blanc i negre, nº 12, octubre de 2003)