Pantalla en runes del Cine Doré (Els Hostalets, Palma)
L’altre dia els qui passaven pel carrer del Marquès de la Fontsanta podien veure un forat prou gros a una de les parets laterals del tancat Palacio Avenida. Recordem que aquesta sala de cinema tenia la seva entrada principal per l’Avinguda Alexandre Rosselló i encara ara es pot veure el rètol amb el nom del cinema, que va tancar fa uns anys. Doncs bé, pel forat es podia veure perfectament l’interior de la sala i la blancor de la pantalla sobre la que fa temps que no s’ha projectat cap pel·lícula. Diuen que a l’edifici hi faran un hotel.
Sembla que el destí de les grans sales de cinema d’aquesta ciutat és esdevenir una cosa totalment diferent d’allò per al què varen ser concebudes. La Sala Born és un magatzem de roba, el Teatre Balear un bingo, la Sala Astoria roman tancada i a l’espera de no sabem què. Altres han sofert l’esbucament com el Cine Moderno de Santa Catalina o la Sala Hispania. Bé, hi han fet pisos.
Els empresaris espavilats passaren amb temps al negoci de la multisala, quan véren que la sala única era un assumpte ruïnós. Però sembla que avui dia ni aquestes multisales estan lliures de tancament i si no mirem el cas dels Multicines Chaplin.
Possiblement en un futur l’exhibició cinematogràfica no tindrà res a veure amb el que coneixem actualment. El DVD i el cinema casolà amb sorolls estrepitosos guanyaran la partida a la sala fosca. Suposam que romandran algunes sales per exhibir espectacles aparatosos d’efectes especials fets per ordinador i que exigeixen un tamany més gros. I de totes maneres al públic adolescent li cal qualque banda on menjar-se les crispetes i fer aldarull.
Les formes d’oci s’han diversificat moltíssim i el cinema només és una altra opció. Fa cinquanta anys era la principal i les sales s’omplien de gom a gom. La televisió, el vídeo i algunes coses més han acabat amb això, encara que l’oferta sigui absurda. Els gusts dels espectadors també han canviat. El cinema americà, que és el que envaeix des de sempre les sales, s’ha adaptat a aquest canvi i ha davallat el seu nivell d’exigència artística fins al mínim. L’espectacle de fira ha guanyat a la paraula filmada, el capell alt del màgic a la narració feta amb criteri, Méliés a Griffith. Méliés acabà posant una parada de llepolies i joguines per guanyar-se la vida.
Fa falta saber fins a quin punt mercaders tan astuciosos com Spielberg, Lucas i altres de la seva catefa han provocat un canvi en les mentalitats dels espectadors i, sobretot, en les dels consells d’administració de les grans multinacionals sempre espavilats a l’hora d’embutxacar-se els doblers. Els creadors d’espectacles amb titelles d’ordinador i mitologies de segona mà diuen que s’inspiren en els grans mestres del passat, però ens sembla que avui dia John Ford, Howard Hawks, Raoul Walsh, Orson Welles, Frank Capra, Ernst Lubitsch, Fritz Lang, Josef von Sternberg i tants altres tampoc tindrien lloc al cinema del soroll, els focs d’artifici i els ninots de fira que des de fa anys maleduquen el gust del públic, sigui qui sigui.
Francesc Barceló.
(Publicat a la revista Blanc i negre, nº 23, desembre 2005)
