viernes, 25 de noviembre de 2011

Ousmane Sembene


L’obra literària i cinematogràfica d’Ousmane Sembene el situa com un dels més prolífics escriptors africans en llengua francesa del segle XX i gairebé el pare del cinema africà. Ha escrit cinc novel·les, cinc col·leccions de contes i ha dirigit quatre curtmetratges, nou llargs i quatre documentals.
Neix a Casamance, al sud del Senegal, el 1923. Expulsat de l’escola per indisciplinat, mai no passà de l’ensenyament secundari. Des del 1938 fins al 1944 treballà com a aprenent de mecànic, picapedrer, etc., mentre desenvolupava un interès creixent per la lectura (especialment de còmics) i descobria el cinema a Dakar a les sales de cine on encara es practicava la segregació racial. Al mateix temps no perdia el gust pel costum senegalès d’escoltar històries contades pels narradors orals a la plaça.
El 1944, com a súbdit d’una colònia francesa, anà a França a lluitar a la guerra contra els invasors alemanys. El 1946 tornà al Senegal i s’inicià dins l’activisme polític i sindical. Va tornar a França i visqué a Marsella fins al 1960 treballant als molls i va ingressar al Partit Comunista. Una lesió a l’esquena el féu treballar de guardaagulles i això li va permetre llegir sobre ideologia marxista, economia política, ciències polítiques, literatura i història, mentre completava la seva formació amb l’assistència a biblioteques, museus, teatres i seminaris sobre marxisme i comunisme. S’oposà obertament a les guerres d’Indoxina (1953), Corea (1950-1953) i s’interessà pel procés de alliberació d’Algèria de la submissió colonial a França (1954-1962). També treballà en l’educació i alliberament dels treballadors africans situats als marges de la societat francesa.
La seva obra literària comença el 1956 amb Liberté, un poema sobre l’art i l’alliberament d’Àfrica. Després d’un viatge al Congo se n’adona que els paisatges, la gent, els moviments i els sons no podien ser recollits amb tota justícia per la literatura. En tornar a Europa decideix aprendre la tècnica de la realització cinematográfica. Passa tot l’any 1962 a Moscou als Estudis Gorki aprenent cinematografia sota l’ensenyament del director Marc Donskoi. El 1963 realitza el seu primer curtmetratge al Senegal titulat Borom Sarett. La seva obra transformarà a Africa de consumidora d’imatges fetes a fora en productora de les seves pròpies imatges.
El seu primer llarg La noire de... és de 1966. El 1968 amb Mandabi connecta per primera vegada amb les masses populars realitzant el seu film en wolof, la llengua dominant al Senegal. Molts altres realitzadors del continent seguiran aquest camí, abandonant les llengües europees, símbols de la dominació colonial i del seu predomini cultural.
El 1971 realitza Emitaï, el seu primer film històric, on recull el recrutament forçós de joves senegalesos per anar a lluitar a Europa a la Segona Guerra Mundial, una experiència que ell mateix sofrí. També apareix la brutal repressió de les tropes colonials sobre un llogaret que es nega a donar la seva collita d’arròs a les auctoritats. Xala (1974) és una adaptació d’una novel·la seva de 1973 i una violenta sàtira de la burgesia senegalesa. Es un dels grans clàssics del cinema africà.
El 1977 realitza Ceddo. Es l’obra mestra de Sembene on apareix una crítica de l’hegemonia musulmana a l’Africa negra, però al mateix temps és una visió de la història del continent i del seu present. El film creà problemes polítics i de censura al seu autor, que es veié obligat a no poder filmar almenys durant una dècada. No serà fins al 1989 que podrà dirigir Camp de Thiaroye, una nova visió sobre els senegalesos que lluitaren a França contra els alemanys i que en tornar a casa seva es troben en les mateixes dificultats i repressions que abans. Guelwaar (1992) és un film sobre les relacions conflictives entre cristianisme i islam en el marc d’un llogaret senegalès, amb motiu d’un enterrament.
L’heroisme au quotidien (1999) inicia una trilogia sobre la dona africana i el seu problemàtic alliberament, presonera secular del patriarcat i de les repressions religioses. Curiosament l’instrument de progrés de la dona dins la vida quotidiana del llogaret és la radio i les notícies que porta d’un món diferent i llunyà. Aquesta trilogia sobre la dona es continua amb Faat Kine (2000) on l’acció passa del llogaret a la capital Dakar. Mitjançant les peripècies d’una mare fadrina es veuen les contradiccions entre la tradició tribal repressora representada pels homes i la modernitat que no acaba d’obrir-se pas. La peça final és el darrer film per ara de Sembene, Moolaadé (2004) on tracta el tema de l’ablació practicada a les nines dins el marc dels llogarets i de la rebel·lió contra aquest costum encapçalada per les mateixes dones.
Com es pot veure, es demostra la independència creadora de Sembene durant tota la seva carrera, una carrera amb la dèria de la creació d’un cinema africà autòcton, expressat en la llengua nadiua, realitzat en condicions de vegades precàries, gairebé sempre en 16 mm, sense actors professionals sinò amb gent del poble, i per això mateix arrelat en el seu entorn i crític amb la realitat que l’envolta.

Francesc Barceló Pastor

(Publicat a la revista Blanc i negre, nº 20, abril de 2005)


No hay comentarios:

Publicar un comentario